Mikel López Iturriaga: la gastronomia com a manera d'estar a casa
Una conversa amb el periodista gastronòmic sobre cuines petites, receptes tradicionals i per què el soroll de cotxes és la seva línia vermella
En Mikel López Iturriaga és periodista gastronòmic, creador i director d'El Comidista —la secció de cuina d'El País des del 2010— i autor del llibre «Cocina de aquí para gente de hoy» (Salamandra, 2024). Va arribar a la gastronomia per una via poc recta: va estudiar Filologia Hispànica, va fer un màster de periodisme i va passar pel periodisme musical i el digital abans d'acabar escrivint sobre menjar. Des d'aleshores fa anys que és una de les veus més estimades a l'hora de rescatar receptes tradicionals espanyoles i explicar-les a un públic nou. Li hem demanat que ens parli de casa seva: a què olora, què hi sona, què no negocia i què es compraria demà mateix si pogués.
Quina és la primera paraula et ve al cap quan penses en casa?
Anava a dir seguretat o pau, sincerament la paraula és sofà. Estirar-me al sofà és una activitat a la qual dedic «molt d'esforç».
Quin olor o so et fa sentir a casa a l'instant?
L'olor de ceba sofregint-se a la paella. És l'inici de molts dels meus plats, i també l'olor que he associat a sentir-me segur, tranquil i a gust a casa meva.
Quin és el factor no negociable per a tu a l'hora de triar un lloc per viure?
Que sigui tranquil. No podria viure en un carrer amb molt de soroll de cotxes i trànsit; si no em quedés més remei ho faria, però podent triar, prefereixo quedar-me'n al marge.
Un pla a casa sempre inclou…
Menjar, per a sorpresa de ningú. Bons plats, bons aperitius, bones begudes. Res massa complicat ni rebuscat, sinó coses que siguin boniques i que alegrin la vida.
Quina cançó escoltes en bucle últimamente a casa?
No sòl anar sentint cançons en bucle —intento dosificar-me—, però ara mateix em té enganxada Què ha estat això?, de l'últim disc de Lorde.
Quin objecte de casa teva diries que és molt tu? Per què t'hi identifiques?
El meu últim llibre, Cuina d'aquí per a gent d'avui —i així fico la fitxa promocional—, i un ninot de la Greta, la gremlin transvestida: molt gai, molt bona persona en el fons i molt sexy, com jo.
Si et pogueressis comprar qualsevol cosa ara mateix per a casa teva, què seria?
El pis del costat, per fer-me una cuina gegant. La que tinc ara se'm queda una mica petita.
Com t'imagines la casa del futur?
El meu jo optimista se la imagina més tecnificada que la d'ara, però acollidora, còmoda i bonica. El meu jo pessimista, en canvi, tem una casa tan minimalista que la cuina pràcticament hagi desaparegut, la qual cosa és un autèntic drama.
Parla'ns de tu i de la teva feina. On va néixer la teva vocació?
Vaig estudiar Filologia Hispànica i vaig arribar al periodisme gairebé de retruc, quan algun em va parlar d'un màster a El País. La gastronomia va arribar després, després d'una temporada a l'atur, quan vaig veure un buit per fer una cosa diferent en un terreny que ja m'interessava d'abans.
«Poca vocació, però al final he trobat una disciplina dins del periodisme que m'agrada i amb la qual gaudeixo molt».
Què és el que més et satisfà de la teva feina?
Dues coses. Una, descobrir receptes tradicionals espanyoles poc conegudes fora del seu lloc d'origen i donar-les a conèixer a un públic més jove o més ampli —el motor del meu últim llibre—. L'altra, que algú em digui que ha cuinat un plat meu, ha descobert un restaurant o un producte gràcies a mi i li ha agradat. Això fa molt de goig.
Què us inspira?
Els llibres de cuina, d'autors grans i petits, nous i vells. També les xarxes socials que, malgrat tenir moltíssimes coses dolentes i ser bastant atroces i malignes, amaguen un costat bo: permeten descobrir la feina de molta gent, i hi ha molt bona cuina si s'allunya o es sap buscar. Per als articles i reportatges, en canvi, tiro de lectures variades: internet, llibres, premsa…
Color, llibre i pel·lícula preferits, per aquest ordre!
