Amaia Arrazola i Clara Nubiola
Audaces, intrèpides, curioses, peripatètiques, hiperactives, pura química en femení singular, estimen Barcelona amb tot el cor i sense reserves, com a bones espanyoles, que si estimen, estimen de veritat (o allò només era per als besos?).
L'amor adopta moltes formes i colors. En aquest cas, té la forma d'un llibre i d'una exposició, i les seves respectives autores, audaces, intrèpides, curioses, peripatètiques, hiperactives, pura química en femení singular, estimen Barcelona amb tot el cor i sense reserves, com a bones espanyoles, que si estimen, estimen de veritat (o això era només per als besos?).
Clara Nubiola es perdia pels carrers de Barcelona llibreta en mà, i provocant parèntesis meravellosos en la seva rutina, dibuixava tot allò que li cridava l'atenció, que no és poc, perquè “Barcelona és un festival d'imatges”…
Exactament el mateix que Amaia Arrazola, la qual, arribada de Vitòria, es va enamorar a primera vista de la Comtal, “la ciutat de nata”, i compulsivament gargotejava sense parar els racons, les cares, els matisos del seu nou escenari, fins i tot a la cua del súper!
Per a la Clara Barcelona és el seu paisatge quotidià, mentre que per a l'Amaia no, tot i que ara ja sí. I si per a la primera la ciutat és de color violeta, per a la segona és groc-marró... Curisós, oi?, de nou els colors... La Clara va publicar un llibre xulíssim, La guia de les rutes incertes, i l'Amaia una exposició a Miscelanea, L'Amaia ha estat aquí, el març passat. Per a quan segones parts, noies? Volem més…
Totes dues estimen Barcelona, però amb seny, car saben reconèixer els seus pros i contres, res d'amors d'adolescent aquí. Estaven predestinades, nosaltres ho vam veure clar, i és fantàstic que Monapart hagi estat el motiu de la seva trobada.
