Javier Mariscal: el dissenyador que viu, crea i dissenya sense regles
L'artista ha fet de la seva llar un laboratori emocional on el color, la intuïció i la llibertat marquen el ritme
Des del seu estudi al barri del Poblenou de Barcelona, Javier Mariscal transforma objectes quotidians en companys de viatge, barreja colors amb memòria i ens convida a mirar la vida amb humor, emoció i sense prejudicis. En aquesta entrevista per el pòdcast Gente Real de Monapart, ens obre la porta del seu món sense filtres.
Parla'ns de tu i de la teva feina. On va néixer la teva vocació? Algun primer record?
Sóc la Javier Mariscal I en 2050 tindré 100 anys. Des que tinc memòria, m'encanta dibuixar. Vaig néixer en una família de 11 germans on tots llegien i es peleaven pels llibres de Salgari. Però jo no vaig saber llegir fins als 30. Així que vaig pensar: si no llegeixo, dibuixo. Dibuixava tot el temps, era la meva manera d'estar al món. La meva vocació va néixer d'aquí, d'aquesta necessitat de explicar coses sense paraules. I des de llavors, no he parat. Em paguen per divertir-me, per fer el que més m'agrada. Es pot demanar més?
Què és el que més et satisfà de la teva feina?
El que més m'agrada és que algui vegi un dibuix meu, rigui, el vulgui tenir a casa seva. Que digui: “M'encanta!”. I se l'endugui. Que els meus gargots, els meus ocells, les meves coses rares, despertin alegria. Això m'emociona.
«He fet moltes coses, des del Cobi dels Jocs Olímpics del 92, fins a mobles, pel·lícules, portades..., però el millor continua sent que alguna cosa que dibuixo arribi a emocionar algú».
Com és el teu procés creatiu? Quines són les fonts d'inspiració? Alguna música especialment mentre treballes?
El meu procés és caòtic, intuïtiu, lliure. M'inspiren mil coses: la brisa del matí, la lluna plena darrera la muntanya, un llumí, un paquet antic de tabac que es deia Chitán.
També m'inspira la música. Mentre treballo, acostumo a posar discos de Bob Dylan, David Bowie, Crosby, Stills & Nash, Jimi Hendrix, o fins i tot la Cinquena de Beethoven. Són com amics que m'acompanyen des del més allá.
Hi ha dies que començo sense saber què sortirà. I això és el bonic: no tenir un pla tancat, sinó deixar que alguna cosa aparegui.
Color, llibre, pel·li i disc favorits. Per aquest ordre! ;D
Quin és el teu racó favorit, el teu objecte decoratiu o moble fetitxe, atresores alguna col·lecció a casa teva?
El meu racó favorit pot ser una catifa, un gerro de ceràmica, els coberts... cada objecte té vida. No tinc una gran col·lecció, però soc dissenyador d'objectes, així que tot el que m'envolta ho he pensat o repensat.
Si poguessis comprar-te qualsevol cosa ara mateix i emportar-te-la a casa, quina seria? Qualsevol cosa!
La veritat és que no em compraria res. Em costa molt anar a comprar. Tenim de tot.
Un pla a casa sempre inclou…
Una bona amanida, una bona sopa, algun que et faci un petó, una xerrada, música i una estona per mirar per la finestra. La vida a casa s'ha de sentir bé.
Tens algun plat estrella?
La sopa a l'hivern. L'orxata a l'estiu. Quin plançó!
Quin és el teu lloc preferit a la teva ciutat? I a l'estranger?
Barcelona té racons màgics, sobretot si pots passejar-hi d'hora o en bici. M'encanta el meu estudi, és al Poblenou. A l'estranger… qualsevol lloc on la lluna surti entre muntanyes i et sorprengui al matí.
Cosa que ens vulguis explicar i que no t'haguem preguntat. Parla ara o calla per sempre!
Tots els colors són bonics. L'important és com els miro. I que l'art, al final, no és més que una manera de viure. Jo dibuixo per existir. I si puc fer que algú somrigui amb una cadira, un dibuix o un còmic, ja està. Això és llar.
