Per a una nova obra nova (part I)

L'obra nova és vella perquè hi ha una combinació de factors sociodemogràfics, equilibri d'oferta i demanda i inèrcies sectorials pernicioses.

[NOTA introductòria: En aquest article no es fa distinció entre obra nova corresponent a edificació de nova planta i obra nova fruit d'operacions de gran rehabilitació.]

És possible que el paraigua sigui l'objecte que menys ha evolucionat des de la invenció. La persona que teletransporta un electró o va a la Lluna i torna, o opera a cor obert de forma remota…, tots comprometen el 50% de la meitat superior del cos a suportar una invenció xinesa del segle II aC quan plou. No hi ha cap opció digna. Després ve la vivenda. Gairebé tota la vivenda és vella, la ja vella i la nascuda vella. Vull parlar d'aquesta darrera, la Vella Obra Nova.

Argumentaré de manera alternativa a l'habitual sobre el problema de l'habitatge -els especuladors, la demanda estrangera, el precariat, els mil·lennistes, etcètera- encara que no necessàriament oposada a aquest. Penso que és una argumentació complementària i no excloent.

Crec que l'obra nova és vella perquè (per ordre de rellevància):

1. La demanda de vivenda tradicional té una salut de ferro. Recordem com Steve Jobs vivia a aquesta casa de hòbbit i de com hem après a habitar dels nostres pares i així, la nostra vivenda d'adult replica en part (la meitat) la d'infantesa, sempre més vella.
2. En virtut del punt anterior, els fabricants d'habitatge -l'oferta- no tenen incentius per innovar, si no és en aquells aspectes que afecten el compte de resultats -tecnologies de producció i tecnologies de venda-, que són els que han adoptat en el millor dels casos.
3. Les ciutats més interessants, aquelles que atrauen el talent global ia les elits que potser (potser!) podrien estar obertes a experimentar (i pagar) per tenir un habitatge de nova obra nova, són ciutats “acabades” amb la gairebé totalitat de la seva edificació anterior al 1980. [La consola Atari 2600, un aparell electrònic amb enbellidor de fusta, es va llançar a Espanya el 1980].
4. Les ciutats -aquestes ciutats- allotgen el 55% de la població mundial, que creixerà fins al 68% de cara al 2050. En un escenari de sobredemanda perpètua, la vivenda vella (existent) ja és al límit de preu o renda que la demanda pot pagar. [La “I” d'innovació no és res més que la viabilitat comercial de l'”I+D”. Qui la paga?]
5. Les normatives -aquest és l'argument preferit dels promotors- de l'edificació, d'habitabilitat i urbanística són cada cop més restrictives i dificulten la innovació. [Però, no és així en qualsevol indústria? Sectors com automoció, alimentació, moda… innoven contínuament tot i estar fortament regulats.]
6. Fa mil anys que els arquitectes de l'acadèmia pretenen innovar movent coses per “flexibilitzar” l'habitatge. Una versió horitzontal i per torns del mite de Sísif.

Resumint:

(1) Ciutats com Barcelona ofereixen un parc residencial amb 70 anys de mitjana antiguitat.

(2) Aquest habitatge està al límit del que pot pagar una demanda creixent, resignada i residencialment conservadora.

(3) Mentrestant, els productors d'habitatge, constrets per les normatives i sentint-se còmodes en un mercat poc exigent, repliquen una vegada i una altra el mateix edifici amb petites millores incrementals i ajustaments estilístics decidits per

(4) els arquitectes relegats al paper dassessors dimatge.

Es tracta, per tant, és clar, d'una combinació de factors sociodemogràfics, d'equilibri d'oferta i de demanda i d'inèrcies sectorials pernicioses. Tot juga a favor que qui compra un habitatge no l'exigeixi millor i més adequat al temps i la necessitat d'ús. Però, en què exactament se substància aquest millor i més adequat al seu temps i necessitat d'ús?