Nascut a Barcelona, de pare peruà i mare catalana, Cristian Zuzunaga fa anys que viu a Londres, és un enamorat de Nova York i té molt a agrair a Xangai. Artista gràfic, dissenyador industrial i tèxtil, i amb formació als prestigiosos London College of Communciation i Royal College of Arts, Zuzunaga fuig d'encasellaments i creu que l'experimentació assaig-error és la millor via per créixer com a artista i com a persona.
Els seus primers treballs giren arreu del món del píxel i de l'arquitectura de la supermodernitat, amb col·laboracions destacades amb Kvadrat, Christophe Delcourt, Ligne Roset, Nani Marquina o la Tate Gallery. El 2010 va inaugurar el seu propi estudi.
M. —L'origen…
C. Tot surt d'una obsessió pel detall, el color i la textura, i en treballar amb màquines d'impressió en un procés totalment manual… Normalment l'error es descarta, però jo no ho vaig fer i això em va portar a fixar-me en la pixelació i la brutícia de la imatge. La fotografia va ser el primer pas i vaig passar a la serigrafia. Després vaig començar a treballar el tèxtil en aplicacions industrials…
M. —De la tipografia al píxel…
C. —Vaig començar a elevar l'espai negatiu de la tipografia per fer-ho imprimible, i això em va portar a l'arquitectura, al tema del pes, de la tridimensionalitat, i finalment al de les ciutats i als seus elements. Del modernisme, molt estructural, vaig passar al postmodernisme, a desconstruir-ho tot, per arribar després al supermodernisme aplicant les noves tecnologies i nous materials, amb formes més orgàniques amb llum i transparències. En aquest punt vaig marxar a Xangai i em va sorprendre molt veure una ciutat que s'ha reinventat combinant elements de Las Vegas, Nova York i Londres però mantenint-ne l'estructura. Aquest viatge va ser un xoc i el moment a partir del qual vaig començar a veure el món en píxels.
M. —I vas tornar a Londres…
C. —Va costar molt que entenguessin la meva proposta. Hi havia una certa por al color… i precisament amb el píxel estableixes un diàleg, perquè cada dia veus una zona, et reflecteixes i et fa descobrir coses de tu mateix.
M. —El mercat etiqueta i minva la creativitat?
C. —I tant. A Londres em preguntaven "Però tu que fas, fotografia, disseny, il·lustració…?" No entenc aquesta manera d'etiquetar... Encara hi ha instàncies que et frenen, però en el fons va molt bé aquest qüestionament. Al principi només trobava negatives, va ser molt dur… Fins aleshores havia estat inevitable produir amb tercers, però ara ja tinc el meu propi estudi, que com a creatiu em permet ser part de tot el procés i no haver de negociar-ho tot.
Va costar molt que entenguessin la meva proposta. Hi havia certa por al color i precisament amb el píxel estableixes un diàleg, perquè cada dia veus una zona, et reflecteixes i et fa descobrir coses de tu mateix
M. —Cap on va la teva aposta?
C. —El color i la qualitat és la base del projecte que es materialitzarà en una col·lecció de complements, per a la llar, personals… Tothom que ajudi a definir una identitat, una uniqueness. Productes únics o amb petites modificacions que es podran unir donant lloc a combinacions molt riques. Començarem per aquí i en un futur farem mobles, treballarem amb vidre, i aplicarem les tècniques extraordinàries que he vist recentment al Marroc on combinen allò clàssic amb allò modern d'una forma magistral. Des d'un punt de vista artístic, el que m'interessa més és l'evolució. El tema dels píxels a nivell empresarial ho veig molt rendible i possible, però a nivell creatiu em limita. Bàsicament la meva aposta es dirigeix cap a un disseny menys fred i més orgànic, on puguis viure i sigui durador, trobant un punt mitjà entre l'art i el disseny sense comprometre'n la qualitat.
M. —Com és el teu procés creatiu?
C. —Vivim en un món molt tecnològic, però al final per tallar paper necessites unes tisores. En el meu procés passo del digital al real i del real al digital, establint un vincle entre tècniques antigues i tècniques noves. Penso que tot està inventat i del que es tracta és de fer associacions i reinventar-ho bé.
M. —Et preocupen els processos de producció?
C. —Molt. Prefereixo evitar produir fora d'Europa i treballar amb empreses compromeses amb les persones i amb l'entorn amb què potser triguem més però farem les coses millor.
M. —¿Com veus Barcelona?
C. —Crec que s'han fet bé les coses, però penso que iniciatives com la vostra ja era hora que sorgissin. Donen un altre tipus de valor a la ciutat, una ciutat que s'ha massificat molt i que n'ha cremat una mica la imatge. Penso que hem d'aprendre de ciutats com Londres, que respecten molt més el patrimoni, a més d'acollir i ajudar molt més els emprenedors.
M. —Parla'm de la identitat cromàtica de les ciutats. Quin color té Barcelona per a tu?
C. —Un marró-terra amb un punt blau i una mica de verd. Jo he crescut a La Floresta i per mi és com un pulmó per a la ciutat. I Xangai, Londres i Nova York? Xangai vermell, negre i blanc. És una ciutat enorme, com Londres d'extensió i altíssima com a Nova York. La part antiga és un viatge a principis del segle XX i la part nova és Blade Runner multiplicat per deu. Londres és més gris, groc i negre però sense estridències, on cada edifici té una identitat diferent… I Nova York, per l'alçada, té grisos foscos i els punts de color els té a la zona baixa.
Qüestionari ràpid:
Un abans i un després a la teva carrera: Quan al 2004 vaig descobrir el letterpress, la impressió tipogràfica… També ho vaig graduar a Royal College…
Un moviment: El modernisme.
Un llibre: Derrida. Jung, Psicologia i alquímia. I Ching. Herman Hesse, gairebé tot. Italo Calvino, Les ciutats invisibles.
Una pel·lícula: Blade Runner.
Música: M'agrada una mica de tot… Depèn del moment.
Antiherois: El famoseu pel famoseu. La incongruència.
L'encàrrec dels teus somnis: ¡ Buf! Treballar amb un bon arquitecte i fer tot l´interiorisme combinant mosaic amb teles… Alguna obra pública també…
El projecte més estimat: Treballar amb els meus amics Crear un entorn que va més enllà de la feina i veure que s'ha materialitzat un projecte que només no hauries pogut fer.
Nascut a Barcelona, Cristian Zuzunaga fa 10 anys que viu a Londres i és un enamorat de Nova York. Artista gràfic, dissenyador industrial i tèxtil.
