Pedro Mecinas: un vol creatiu al cor de Catarroja

Ens prenem un cafè a La Masereta, aquell racó especial del Mercat de Catarroja que Pedro Mecinas ha transformat amb els seus pinzells. 

Pedro Mecinas, artista valencià amb la mirada posada a la natura i l'ànima a cada traç, ens convida a un viatge pel seu univers creatiu, on les aus autòctones són molt més que un bonic dibuix. Són un missatge, un crit, una invitació a la reflexió.

Parla'ns de tu i la teva feina. On va néixer la teva vocació?

Des de petit, l'art, la pintura i els animals han estat el meu món. Sempre he pintat i he estat connectat amb la natura, no concebo la vida sense elles. La meva vocació va néixer de manera natural, perquè és el que sempre m'ha agradat, i la meva mare sempre ho va potenciar. En el fons, segueixo sent el mateix nen, però ara el que faig té sentit dins de la societat.

Què és el que més et satisfà de la teva feina? Hi ha alguna obra de la qual et sentis especialment orgullós?

Sens dubte, el que m'agrada més és que la gent connecti amb la meva feina. Pinto i parlo de natura perquè m'agrada i ho considero necessari, però no ho faig des d'un punt de vista egocèntric. Vull que les persones connectin amb els animals i el medi ambient, que el portin al terreny. No vull que vegin una obra meva com una cosa aliena a ells, sinó com a part d'ells. 

L'art, avui dia, ha de generar vincles bidireccionals, anar més enllà de parlar d'un mateix o d'un «món interior i personal» que, al final, només s'hi queda.

«Vull fer obres que es trobin tan allunyades com sigui possible de l'ego, que les persones hi connectin perquè mostren sentiments humans que tots tenim.»

Pere, com arribes a Catarroja i què representa per a tu aquest lloc avui? 

Vaig arribar a Catarroja per casualitat. La meva mare va veure una casa que li va agradar, i com que estàvem fugint de la ciutat, vam acabar aquí. I quina sort! És un poble molt afable i receptiu amb l´art, molt humà en general. A nivell d'administració, hi ha grans professionals, però sobretot grans persones treballant per als altres.

Les teves obres estan plenes d'aus autòctones. Què simbolitzen per a tu?

Sempre que pinto aus, intento que siguin les del lloc on estic creant. Potser és una mania, però no veig lògic, per exemple, pintar una au de Llatinoamèrica dins del Parc Natural de l'Albufera. Pinto aus autòctones perquè considero que és crucial tenir cura del nostre entorn. Moltes vegades fantasiem amb llocs llunyans i exòtics —jo el primer— i no ens adonem de com n'és de meravellós aquí i que val la pena cuidar-lo i respectar-lo. Ensenyar això a través de les aus és el que m'importa més.

Tens una espècie favorita, una amb què t'identifiquis més?

Sí, a nivell d'aus, en tinc algunes que m'encanten. L'arrendajo n'és una, és de la família dels còrvids —m'agraden tots— i té qualitats molt peculiars, com la d'amagar fruits al bosc que després oblida i que acaben brotant. Són llestíssims. Els rapinyaires també m'agraden, i després hi ha moltíssims ocellets preciosos amb qualitats úniques. Realment m'agraden tots, però sobretot m'atreuen aquestes espècies d'aus que la gent menysprea, com els coloms. No han fet res a ningú, però culturalment han estat maltractades tota la vida, només per existir.

Què vols que senti qui es trobi amb una de les pintures d'aus al carrer?

Vull que empatitzi, més enllà de veure alguna cosa bonica. L'art bonic i ben pintat em cansa, la veritat. No dic que no tingui mèrit, per descomptat que en té… però avui dia no en tinc prou de veure alguna cosa ben feta, ha de «transcendir». 

A les aus que pinto hi ha un significat que té a veure amb el medi ambient, amb els ecosistemes i amb el planeta que habitem, perquè no n'hi ha cap altre i l'hem de cuidar. Intento que la gent reflexioni sobre tot això.

Com és el teu taller? Quin objecte o racó no hi pot faltar?

Quan no pinto murals en espais públics, ho faig en una cambra petita a la terrassa. A l'hivern fa molt de fred ia l'estiu directament no s'hi pot estar, així que m'apanyo com puc. Com que estic acostumat a pintar al carrer, diguem que tolero força bé les condicions atmosfèriques (rialles). Al lloc que treballo no pot faltar un bon altaveu amb bona música.

Si haguessis de triar una peça de casa teva o del teu estudi que parli de tu, quina seria i per què?

Sens dubte, triaria un quadre que tinc penjat de la meva àvia vestida de núvia, perquè això està per sobre de qualsevol quadre, obra o objecte. I parla molt de mi.

Com va ser l'experiència d'intervenir el Centre Cultural del Carme i el Oceanogràfic?

A l'Oceanogràfic hi treballen grandíssims professionals que, a més, tinc el privilegi de tenir com a amics. Ells m'han ajudat des del començament, quan em costava diferenciar espècies o quan sabia pràcticament poc o res d'aus. Per mi, pintar-hi significa formar-ne part i de les seves línies de recerca. Suposa portar el que faig a un camp de persones que respecto i admiro.

El Centre del Carme ha estat la millor experiència a nivell laboral de la meva vida fins avui. Totes i cadascuna de les persones que hi treballen són meravelloses, des de la gerència fins als seguretats de sala, passant per tècnics i educadors, amb els quals vaig fer amistat, tots ells van fer que em sentís com a casa.

Vaig poder portar la meva feina a un lloc on arribés més gent, però sobretot el lloc crec que va fer que el missatge «Alçar el vol» es comprengués bé, i això és el més important de tot, que la gent ho va fer seu.

«En les aus que pinto hi ha un significat que té a veure amb el medi ambient, amb els ecosistemes i amb el planeta que habitem, perquè no n'hi ha cap altre i l'hem de cuidar.»

Com va sorgir la idea de lobra?

En un món tan capitalitzat i egoista, ser capaç de deixar això de banda —les nostres diferències— per mirar tots en la mateixa direcció, recolzar-nos i, en definitiva, «estar bé», em sembla una cosa increïble, encara que només passi durant uns instants. La idea em va venir del comportament que tenen les aus quan estan en grup i decideixen alçar el vol totes alhora: és una cosa màgica.

Aquesta metàfora del món animal és la que extrapolo a l'ésser humà, pensant que si observem la natura més de prop podríem arribar a trobar les claus com a exemple per a una bona convivència amb els nostres semblants.

Com vas viure aquest procés després de la DANA i en aquest context social?

Va ser un procés molt complicat. Tristesa i ansietat de la mà, però també de canalització a través del projecte, de l'art i, sobretot, de les persones que m'han ajudat. També hi ha alguna decepció, però això forma part de tots els processos, creatius o no.

Creieu que l'art pot ser un refugi o una forma de reconstrucció per a una comunitat després d'un moment difícil?

Sempre penso que l'art és una cosa que no serveix per a res i que alhora serveix per a tot. Per mi és absolutament essencial, de fet, crec que és més important que altres coses que suposadament es consideren importants. En els moments feliços és una classe de lleure meravellós on fas una activitat que no té res a veure amb guanyar diners. Em fascinen les coses que els diners no poden comprar, i l'art —quan es fa de debò— està al marge. Una altra cosa és viure de l'art, però aquest és un altre tema.

Ara bé, quan la vida es torça i estem en un moment trist, encara és més essencial perquè l'art és una manera de canalitzar aquests sentiments negatius. A mi m'ha salvat de la DANA, perquè he convertit aquestes emocions tristos en obres que han llençat un missatge. Un missatge que no és meu, sinó de tothom. És meravellós que la gent connecti amb colors, formes i dibuixos en un moment trist i que em diguin que això els ha fet sentir millor.

Què t'emociona quan penses com la gent conviu amb els teus murals?

M'agrada que la gent faci les meves obres i els missatges que tenen. Vull fer obres que es trobin tan allunyades com sigui possible de l'ego, que les persones hi connectin perquè mostren sentiments humans que tots tenim.

Aquesta entrevista la fem a La Masereta, dins del Mercat de Catarroja, un lloc que tu mateix has pintat. Quin vincle tens amb aquest espai?

L'enllaç que tinc amb aquest espai és que el seu meravellós propietari, Julián, ha creat un lloc agradable per conversar, prendre un vi o picar alguna cosa. És un lloc on s'hi està a gust ia sobre està ubicat dins el mercat municipal de Catarroja, un lloc que m'encanta i on té sentit l'expressió fer poble.

Què t'inspira dels espais quotidians com aquest?

M'inspira la gent que els habita, les seves emocions, pensar que són llocs que encara conserven una essència analògica d'una altra època i que no estan tan contaminats per la velocitat que ens atrapa avui dia. En aquests llocs encara es viu la vida amb una mica de calma.

Quins projectes tens entre mans?

Actualment estic treballant en diferents projectes de mediació a través de l'art, que compagino amb encàrrecs a empreses i particulars, i també feines senzilles de pintura i retolació. Ampliaré el projecte Ocells de l'Albufera, però això encara està en germen: darrere de l'u, el dos.

On t'agradaria veure volar les teves properes aus?

M'encantaria qualsevol lloc on els ocells i el seu missatge puguin arribar a més públic. Des de l'Albufera, el museu, fins a locals personals de gent que hi treballa, les seves llars, etc. Qualsevol lloc és bo, realment.

Què sona quan pintes? Hi ha alguna música que t'acompanyi sempre?

Sobretot música electrònica: techno, house, tràngol, Oscar Mulero… De vegades també escolto molt rap i R&B.

Color, llibre i disc favorits. Per aquest ordre!

Cosa que ens vulguis explicar i que no t'haguem preguntat. Parla ara o calla per sempre!

Podria afegir una frase que sempre diu la meva mare i que considero essencial: Viu i deixa viure. No crec que sigui tan difícil, la veritat.

Pere ens recorda que l'art no és només una qüestió d'estètica, sinó de connexió, missatge i convivència. Els seus ocells, que semblen haver nascut del propi aire de l'Albufera, ens conviden a mirar més enllà del traç: a escoltar allò que l'entorn ens vol dir ia cuidar allò que tenim a prop.