Martí Ardanaz: bioconstrucció, fang i bona música
De Nicaragua a l'Empordà, viatgem entre cultures, materials naturals i maneres més humanes de viure.
Arquitecte, músic, cuiner d'arrossos caldosos i constructor de cases que respiren. Fa anys que Martí Ardanaz conrea una forma d'habitar més humana, més natural i més connectada amb l'entorn. El seu estudi, La BioConstructiva, fusiona bioconstrucció i disseny contemporani. En aquesta entrevista parlem de fang, de viatges, de cases ressò i de cançons.
Al costat de Lluís Amat, de Monapart, Martí forma part de Biosingulars, una aliança nascuda de la trobada entre persones que comparteixen una mateixa manera d'entendre la vivenda: llars sostenibles i en sintonia amb el paisatge. Els uneix la passió pel que fan, el respecte per l'entorn i les ganes de construir una cosa que de debò millori la vida dels qui l'habiten. Aquesta és l'essència de Biosingulars.
“Només em dedico a dues coses en aquesta vida: cases i cançons”.
Com va començar tot? On va néixer la teva vocació?
Estudiava arquitectura però necessitava sortir de l'aula. Així que un any vaig parar i me'n vaig anar de viatge amb la motxilla. Primer per Europa, després per Àsia, fins que vaig aterrar a Nicaragua. Allí, gràcies a una ONG, vaig construir el meu primer projecte: l?ampliació d?un alberg per a cooperants catalans. Pura intuïció. Pura matèria.
I aquí vas començar a construir… literalment i simbòlicament?
Sí. Va ser el primer contacte real amb l?obra. Col·locar maons amb les mans, entenent els materials des del cos. D'aquesta experiència va néixer Re-Cooperar, un col·lectiu que vaig fundar amb amics per desenvolupar projectes entre Nicaragua i Barcelona.
Quan apareix la bioconstrucció?
En el meu segon projecte a Nicaragua vaig descobrir el bambú com a material estructural. Em va fascinar. A partir d'aquí vaig seguir el seu rastre fins a Colòmbia i després al Brasil, on vaig fundar Re-Arq, centrat en tècniques de bioconstrucció. Allà sí, ja estava ficat fins al coll a terra, fusta i calç.
I així neix La BioConstructiva?
Exacte. Després d'anys al Brasil, en tornar a l'Empordà, vaig fundar La BioConstructiva amb una idea molt clara: aplicar els principis de la bioconstrucció sense renunciar al disseny contemporani. Fer cases boniques, eficients i sobretot, humanes.
Ens comptes algun projecte especial?
Un que resumeix força bé tot el que intento és la Casa A&M a Girona. Té 320 m² i combina murs de tàpia, bales de palla, calç, fusta, formigó, fusteries de castanyer, plaques fotovoltaiques i aerotèrmia. Tot pensat des d´una lògica bioclimàtica. Cada decisió té un perquè.
Quins materials o tècniques t'agrada explorar darrerament?
He treballat amb BTC, cel·lulosa, suro, cobertes verdes, aïllament de cànem i calç… En una de les últimes cases fem servir panells prefabricats amb cànem i calç en una tiny house de 50 m² (+ altell). M'interessa tot allò que és modular, natural i eficient.
Què us inspira?
El fang, Wright, Kahn, Anna Heringer, Keré, els sabers populars. Però també la música. Tinc un projecte que es diu Ser · Tão, on barrejo electrònica amb sons populars brasilers. És una altra manera de construir.
Color, llibre, pel·li i disc favorits. Per aquest ordre! ;D
- El color, sens dubte, el verd oliva. El faig servir molt en fusteries i cuines. Té una mica de càlid i natural que combina molt bé amb parets blanques de calç o amb l'estètica marmòria dels murs de tàpia.
- De pel·lícula… costa triar-ne una, però diria “Fitzcarraldo” d'Herzog amb Klaus Kinski. Encara que tot Kubrick, el primer Kurosawa o el Tarkovski de Sacrifici també em marquen. Últimament veig moltes sèries, i la darrera que m'ha tocat és So long Marianne, sobre la vida de Leonard Cohen a la illa grega d'Hidra.
- I discos… els que escoltes des del principi fins al final sense saltar-te una cançó: Ziggy Stardust de David Bowie, Grace de Jeff Buckley, After Hours de Nina Simone, Construcção de Chico Buarque, 1972 de Cartola, The New Abnormal de The Strokes… I després hi ha Mozart, és clar. La seva Rèquiem no té cap rival.
Com és casa teva? Et representa?
Ara visc a Rupià, a la casa familiar. Hi ha piano, llibres, xemeneia i un petit estudi d'enregistrament. Visc amb la meva mare i amb la Gea, la seva gossa, que és part del paisatge. De vegades imagino tenir una vedella per fer-me el cafè amb la llet. De moment, amb somiar prou.
Un termini a casa?
Cuinar un arròs caldós, posar un bon disc —Ziggy Stardust, Grace, qualsevol Tiny Desk—, i rebre amics. A casa meva sempre hi ha música, gent, menjar… i aquesta energia que només és on un viu de debò.
Et queda alguna casa per construir?
La meva. Somnio amb una casa a l'Empordà que reuneixi tot el que s'ha après. Que sigui un manifest habitable. Encara no existeix, però l'estic pensant des de fa anys. Serà petita, amb materials naturals, maca i molt viva.
