Quan es parla de disseny italià n'estem parlant. Dino Gavina (1922-2007) va ser un empresari i agitador cultural que sempre va voler fer una volta de rosca a tot fins a trobar el que coneixem com Italian Style, una vocació de qualitat que defineix el disseny italià de mobiliari a tot el món.
Sota la seva influència, s'han produït algunes de les peces de mobiliari més emblemàtiques del segle passat, aconseguint establir una nova relació entre cultura i indústria, amb la producció en sèrie de mobles i objectes de gran valor estètic i ètic. Ell va ser el primer a democratitzar el disseny, produint «en massa» mobles de la Bauhaus per posar-los a l'abast d'un públic més ampli, és a dir, allò que Ikea o Terence Conran han fet anys després.
Tot va començar el 1962, quan Gavina, propietari d'una petita fàbrica de mobles a Bolonya, va volar a Nova York per conèixer Marcel Breuer, alumne de la Bauhaus i entestat a casar els processos industrials amb l'impuls creatiu.
El flechazo va ser instantani i Gavina va tornar a Itàlia amb el permís per fabricar en massa la cadira Wassily, un dels dissenys més famosos de Breuer.
Gavina sentia admiració per aquesta cadira, que dissenyada feia més de 40 anys seguia sent moderna. I com ell, molts altres també, ja que tal com sortia de fàbrica es venia, convertint-se en un estàndard a llars i oficines de tot el món.
Una petita revolució s'havia engegat. I el culpable era el fill d'un constructor bolonyès, gairebé sense estudis, que va començar a treballar com a porter en un teatre, que d'aquí va passar a encarregar-se de l'atrezzo i l'escenografia i per tenir un petit taller des del qual fabricava seients per a jeeps de l'exèrcit i de tant en tant algun moble. Aquí sí que s'ho passava bé… Tan bé que aviat va córrer la veu, fins que va arribar a orelles de Pier Giacomo Castiglioni, donant pas a una associació explosiva a la indústria italiana. Als 60 i al costat de l'arquitecte Carlo Scarpa van fundar una fàbrica de mobles i dos anys més tard una dedicada a la il·luminació, Flos, nom que per anys ha estat sinònim del bon disseny italià.
Més que dissenyador Gavina era un emprenedor nat, un revolucionari, un cul inquiet. El 1967 va inaugurar el Centre Duchamp a Bolonya, un espai dedicat a ajudar que joves dissenyadors poguessin dur a terme els seus projectes.
Això va passar just un any abans que vengués el seu negoci a la firma nord-americana Knoll, doncs ja tenia ganes de començar de nou (perquè això de l'emprenedoria és un virus dolent…) i fundar altres empreses, com Simon International, i seguir agafant el llumí a diferents revolucions dins del disseny.
Als 80 es va dedicar a ensenyar a la universitat de Roma ia fer conferències per tot el món, i l'espectacle estava garantit per a horror dels organitzadors, ja que negava el dret a participar del debat a tot estudiant que portés texans.
Era tot un personatge i la revolució més important era la que portava a dins. Pel que sembla, per a molts que el van conèixer, era del tot insofrible. Imagineu-vos, a la seva targeta de visita no hi havia adreça ni telèfon, simplement posava «Dino Gavina. Subversiu». Va morir d'un atac de cor el 2007, deixant una dona, dues filles, i diverses amants. Un subversiu ho és fins a la fi, no?
[Dedicat a Miqui Puig qui entre vins ens va parlar d'ell i del seu univers creatiu.]
