A casa de Colita
Anar a casa de Colita és un viatge en tots els sentits. Viu en un carreró del barri de Sants, un oasi urbà i amb solera. I un cop a dins, viatges al centre del seu món. Perquè casa seva és viu reflex de la seva personalitat, i la seva personalitat viu reflex de casa seva; impossible saber on acaba una i comença l'altra. Un món a part en tota regla.
Colita va néixer en ple cor de l'Eixample barceloní un agost de 1940, a l'hora de la migdiada i de peu. En 44 anys de professió, ha fet més de 40 exposicions i ha publicat una trentena de llibres de fotografia. La seva obra és extensíssima, abasta gairebé 50 anys d'història i tots els gèneres practicables mitjançant la fotografia entesa com a cultura. Una obra lliure de benzinades, vessant d'humor, que transmet el batec del moment, ja sigui una manifestació feminista, el desordre dels camerinos a l'Edat d'Or del Paral·lel, la vibració de la Gauche Divine setentera, el bullici de les Rambles o l'alegria d'una festa gitana. La seva mirada és única i única és la seva fotografia.
«La meva casa és el meu cau, la meva manteta de Linus, envoltada dels meus animals, records i fotos de les persones que estimo. És el lloc d'on no tinc necessitat de sortir per passar-ho bé.»
La trobo ocupada, davant de l'ordinador, un gat damunt la taula i molts assumptes entre mans: una carta a Vargas Llosa, una entrevista per a Harper’s Bazaar, la pròxima exposició i el projecte que la té absorbida els últims anys i que l'absorbirà els pròxims: les fotògrafes pioneres del segle XIX.
És una persona extremadament generosa i amant del detall. Miro al meu voltant i em costa centrar l'atenció en un (a més, la seva gossa Flora no para de llepar-me la mà). Hi ha moltes coses, moltíssimes. Ca seva és una espècie de museu personal i galeria d'art, abarrota de records dels amics il·lustres que la seva generositat ha anat cultivant al llarg dels anys. Fotos de família i troballes de les seves expedicions als encants —«sóc una drapaire», em diu, «m'encanta anar als mercats ambulants i rescatar de l'oblit coses bonites o recuperar plantes que trobo tirades pel carrer. A més, m'encanta barrejar coses antigues i bones amb mobles de colors de l'Ikea.»
I quadres, molts quadres. En Colita atresora una col·lecció d'art que més d'un voldria: Leopoldo Pomés, Ràfols-Casamada, Frederic Amat, Brossa i Dalí, entre molts d'altres. «No cal que siguin Miró per penjar-los… Simplement m'agraden i prou, siguin de qui siguin.»
I llibres, DVD, la seva col·lecció de samarretes comprades a internet, vaixells i petits altars que fa en les seves estones lliures, i objectes de tota mena, com una Leica immensa regal del seu germà, un capgròs d'en Groucho Marx o un expositor de dentista on guarda totes les seves velles càmeres... «Soc una mica col·leccionista, però no soc fanàtica», em diu. Em trobo a la cueva d'Alí Babà a la Colita.
«Sempre he tingut molta sort amb les cases. Vaig néixer de peu sobre aquesta taula modernista (la que fa servir com a despatx) en una casa del carrer Diputació amb passeig de Sant Joan. Era una casa molt clàssica, plena de mobles Valentí. Jo volia tenir un cuarto fosc per revelar les meves fotos i la meva mare no volia desprendre's de res, així que em vaig traslladar a un pis de 200 m2 al carrer València amb Enric Granados. Un pis preciós, amb sostres cassetonats i uns vitralls espectaculars. Va ser amor a primera vista. Poco veure centenars de cases, fins que en trobo una i sé que la meva recerca ha acabat. Hi vaig viure del 1975 al 2000.»
«Sempre he viscut en cases molt grans. M'agrada l'espai! Necessito moure'm! A més a més, si no, on podria encabir tot això? Estic envoltada de estris... I d'animals! M'obsessiona guanyar espai. A més, la fotografia genera un munt de paperassa, de negatius, d'arxiu... Qualsevol dia faig una donació de la meva col·lecció de DVD a una residència de gent gran i em quedaré ben ampla.»
Baixem les escales i gairebé m'ensopego amb el seu altre gos, en Blas (aquest no és tan carinyós), i m'ensenya la part baixa de la casa, on hi ha una saleta, la cuina i la seva habitació, robada a un jardí preciós presidit per la figura d'una ovella a mida natural. No sortim perquè plou... Així que es prepara un cafè i, en obrir la nevera, m'amafa per sorpresa el buit del seu interior, en franc contrast amb la resta de la casa... «Veient la meva nevera, és obvi que la cuina no és el meu fort...» Es riu. Ens riem.
Li pregunto sobre la seva estimada Barcelona, a la qual ha retut tants homenatges. «Surto molt poc. Aquí tinc tot allò que vull i necessito. M'encantaven les Rambles i la Barceloneta, però res ja no és el que era… El turisme barat ho ha degradat tot… I què me'ixes de la Sagrada Família? Un altre tant. Botigues de souvenirs una al costat de l'altra… I el projecte de la nova Diagonal? És una vergonya, puro teatre perquè al final faran el que els surti dels collons… És una pena allò que s'està permetent i allò que li estan fent a la ciutat. Barcelona era una vella dama i ara és una vella puta. Falta imaginació, atreviment i esperit cosmopolita. Aquesta Barcelona ja no és meva…».
Aquí s'acaba el meu viatge. I camino per Sants de tornada al meu món, pensant en tot el que he sentit i après aquest matí, que és molt. Penso en la Colita i en Monapart, i com una ha estat cronista del passat d'aquesta ciutat de la qual avui se sent defrauda, i altres, des de la convicció que una Barcelona millor encara és possible, treballem per compartir amb vosaltres coses, llocs, experiències, i persones autèntiques i al·lucinants com ella.
[Fotos © Gemma Buenaventura]
