Per què tothom vol anar a viure fora de Barcelona?

Es va registrar el percentatge més alt d'habitants que es volen anar a viure fora de Barcelona. Fa un temps enrere això hauria estat impensable.

Però l'impacte del COVID-19, sumat a les noves possibilitats de treball i educació en línia, sembla que estan fent replantejar el modus vivendi d'alguns habitants de la ciutat. A Monapart no hem deixat de vendre habitatges bonic malgrat aquesta nova normalitat, i alguns casos han estat precisament de famílies que han decidit abandonar la ciutat per anar a un entorn més tranquil… ¿Es buidarà Barcelona el 2021?

Una de les noves tendències del sector immobiliari, pels efectes de la pandèmia, és la nova demanda en àrees amb densitat de població reduïda. N'és una prova que, segons el Col·legi de Registradors de la Propietat, la compravenda d'habitatges unifamiliars va suposar més del 20% del total d'operacions el tercer trimestre del 2020, marcant un màxim a la sèrie històrica.

Anar a viure fora de Barcelona

Tot comença amb la Enquesta de serveis municipals, d'on sorgeix que gairebé un 30% dels barcelonins consultats volen anar a viure fora de Barcelona. Està bé, pot ser que el “tothom” del títol sigui una mica exagerat. De fet, sempre hi va haver gent emigrant de la ciutat. El que crida l'atenció aquesta vegada, és que aquest registre és el doble que el 2017 (15,5%) i gairebé nou punts més que el 2019 (18.9%).

(Un gràfic mitjà xungo d'entendre, la fletxa apunta als desertors).

Sembla clar que aquesta pujada ho motiva el context pandèmic mundial, encara que no és la principal raó. Els consultats a l'Enquesta de Serveis Municipals, van donar el següent ordre de motius:  

1. La delinqüència, tot i que en el mateix període va baixar un 41%.
2. El difícil accés al?habitatge, un vell conegut.
3. Limpacte del Covid-19.
4. L´augment de l´atur.
5. I la manca de neteja als carrers. 

Té lògica pensar que qui busca anar-se'n a viure fora de Barcelona somia poder viure en un lloc més tranquil, més net i més segur.

Peeero… Hi ha un detall. 

L'Ajuntament de Barcelona també va emetre el febrer passat un informe sobre els moviments migratoris en temps de COVID-19. Les dades que aporta sorgeixen de l'anàlisi dels canvis als empadronaments. És ben interessant el que conclou: 

1. Els qui emigren són les classes altes o mig-altes que tenen una segona residència més gran, fresca, lluminosa i segura a l'interior de la província de Barcelona. 
2. Que el perfil de l'emigrant barceloní durant la pandèmia no és el clàssic d'un habitant que deixa la ciutat, sinó que és algú que hi manté vincles molt intensos.

Si a això sumem les restriccions a la mobilitat intermunicipal, l'expansió del teletreball, l'educació a distància, l'auge de les compres per internet, anar a viure fora de Barcelona, a la costa o la muntanya, sembla la millor opció. 

Com dèiem, no abandonen la ciutat, sinó que la facilitat per treballar i gaudir de l´oci a distància fomenta un ús molt fluid entre la ciutat i el municipi petit de la segona residència.

Aleshores, viure als afores: tendència o obligació?

De tot això, podem concloure que viure als afores és una cosa que en certa mesura sempre ha estat allà. El que passa és que ara es dispara com a conseqüència de la nova realitat de la pandèmia i de certa comoditat que les classes més adinerades tenen per poder-ho fer.

En definitiva: me'n vaig, però no me'n vaig. 

Sembla una opció natural que qui té els mitjans per viure millor ho faci.

A més puc: 

• Teletreballar. 
• Mantenir bona comunicació amb la ciutat. 
• Aprofitar les restriccions a l'oci i l'entreteniment i prendre un time off a la muntanya.
• No fer gaire esforç, ja que tinc disponibilitat de recursos per fer el canvi.

Ara bé, darrere aquest augment explosiu hi ha una constant des de fa uns anys: un 15-18% de la població de la capital catalana vol anar a viure fora de Barcelona. I aquest número sembla anar sempre en augment… Per què?

Et dono una pista:

En una entrevista el 2017, Joan Oller Beltran, expresident del Col·legi d'Agents Immobiliaris de Barcelona, va dir una cosa amb brutal honestedat:  

• Pregunta: Tenim dret a viure a Barcelona?
• Resposta: Les ciutats d'atracció pujaran molt de preu. Barcelona, Madrid i altres. En canvi, a Càceres, per exemple, un pis és més barat.

• Pregunta: Així, la clau és la distància?
• Resposta: On vol viure tothom els preus pujaran, és lògic. A Càceres tindràs un pis molt bonic i una qualitat de vida inigualable. Però si vols Barcelona, paga.”

El problema és quan les lleis del lliure mercat regulen l'accés a un bé fonamental com l'habitatge. Perquè el que passa és el següent: si no tens diners, la ciutat potser t'expulsa. Hi pot haver dos motius perquè això estigui passant:

1. El procés històric d'urbanització d'Espanya.

Des de mitjans del segle passat fins a l'actualitat, a Espanya hi ha un ininterromput augment de la població resident a zones urbanes. Si el 1950 la població urbana era del 65% de la població total, el 2018 se'n va anar a 87%, un augment del 22%.

Creixement de la ciutat des de 1890 fins a l'actualitat.

Aquesta desigual distribució espacial de la població provoca una distribució també desigual de les rendes, ja que hi haurà més negoci on hi hagi més gent concentrada. 

Però la urbanització porta problemes derivats d'aquesta saturació de l'espai: els preus de l'habitatge i el cost de vida pugen, les empitjoren les condicions de vida, la inseguretat, etc.

2. Qui no ho pot pagar, ha de marxar a viure fora de Barcelona.

Just el que dèiem. Però és clar, Barcelona buida no quedarà… El que es produeix és un reajustament d'habitants: o el fenomen que es coneix com a gentrificació. 

Les classes mitjanes s'empobreixen i són desplaçades per persones amb estatus econòmic superior. Mentrestant, la demanda immobiliària s'internacionalitza. Ja no és un fenomen local, sinó que implica altres actors, com els fons d'inversió que fan que el procés sigui cada cop menys espontani (i menys ètic). A Barcelona no passa res que no hàgim vist abans a ciutats com Nova York, Londres o París.

Ara bé, què és la gentrificació?

És un procés que genera l?expulsió de veïns d?una zona determinada de la ciutat. Certs barris, on habiten classes baixes o mig-baixes, solen patir deterioraments a les seves edificacions i el seu entorn. Progressivament, aquestes zones adquireixen interès per a nous habitants i sectors, com el del turisme, i en conseqüència, crida a les inversions immobiliàries. 

Les noves inversions produeixen un encariment de la zona. Com a conseqüència, es genera l'expulsió dels veïns de la zona de residència i la substitució per un nou perfil amb més poder adquisitiu. 

Marxa contra l´especulació immobiliària a Barcelona.

Així doncs, la gentrificació desplaça i disgrega el veí originari i el substitueix per un altre de més poder adquisitiu.

• Canvia el tipus de comerç i de lleure que neix i es desenvolupa. 
• Modifica edificacions deteriorades que seran reconstruïdes o rehabilitades. 
• Genera un augment del preu dels lloguers i de compra dhabitatges.

A Barcelona, amb l'aparició de Airbnb, es va generar un procés encara més nociu, la turificació.

És a dir, se substitueix una població local per una no població, amb el potencial de crear espais urbans tematitzats, desproveïts de les mínimes qualitats bàsiques per al resident estable.

Arribarà Barcelona a tant? 

De moment, no sembla. El sentiment d?identitat català està molt arrelat als barcelonins. Hi ha motius històrics, culturals i polítics de molt pes. Saben molt bé com resistir i mantenir la idiosincràsia pròpia de la seva societat.

Exemple d'ells són les zones de la ciutat que, encara en una de les capitals més grans del món, mantenen la seva essència de poble.

Els 3 barris de Barcelona que semblen pobles

Aquests barris resisteixen. Mantenen el seu encant i identitat. Són fidels als seus costums i als seus veïns, són d'aquells que es coneixen de tota la vida i on encara veus senyores passejant en bata per pa. Aquests barris de Barcelona que semblen pobles poden ser una opció per baixar aquest percentatge d'emigració.

1. Horta-Guinardó. Pujant la muntanya, és un lloc envoltat de casalots amb història, molt espai verd en una àmplia vall envoltada de turons i muntanyes.

És un districte tranquil i residencial que encara avui manté aquest esperit de poble. Cada dia es poden gaudir les petites places i carrerons que evoquen el seu passat rural i independent. 

2. Sant Andreu. Un barri tan català com el pa amb tomàquet, amb una forta identitat i un passat obrer ben marcat. El típic barri residencial de cases baixes i carrers amb tarongers, on tot sembla transcórrer a cambra lenta.

És un lloc ideal per viure en família, un lloc amb nombrosos parcs per a nens totalment segurs. Molt actiu i amb una forta proposta per l'art i la cultura, molt aferrat a les arrels.

3. Sarrià-Sant Gervasi. Ubicat a la part alta de Barcelona, és un dels districtes més verds (i més cars) de la ciutat. Destaquen els carrers de vianants, les botigues locals i la gent que l'habita. Allunyat de la visita de turistes, és un lloc amb grans escoles i campus universitaris.

Ja ho veus, Barcelona és una ciutat molt rica en matisos i això és el que la fa tan única: ofereix la riquesa d'una capital europea però sense renunciar a l'amabilitat i la comoditat. Anar a viure fora de Barcelona no ha de ser l'única sortida. Ja passarà aquesta maleïda pandèmia i podrem gaudir de la ciutat. Mentrestant, en pots veure algunes de els nostres habitatges a Barcelona i qui sap?, potser aconseguim que et quedis per aquí…