Comitè Fotogràfic

Catalina i Maria Daniela. Una amistat i una passió per la fotografia les van unir, i així va néixer Comitè Fotogràfic, un estudi especialitzat en la narració d'històries mitjançant imatges.

Fa tres anys, una arquitecta colombiana va tenir una revelació artística que va transformar la seva vida professional per complet. Llavors, a mil quilòmetres de distància, una dissenyadora gràfica veneçolana decidia emprendre un viatge d'aprenentatge de la mateixa disciplina visual. Sense saber-ho, en aquell moment, ja van coincidir en la forma. Però va ser més tard quan aquestes dues expatriat van tornar a coincidir al lloc, aquesta vegada a Barcelona, escenari del seu “casament” professional. Una amistat i una passió per la fotografia les van unir, i així va néixer Comitè Fotogràfic, un estudi especialitzat en la narració d'històries mitjançant imatges.

//www.youtube.com/embed/HSAXgETSYek

Catalina és arquitecta i llicenciada en història de l'art. Tot i que la seva vida laboral s'havia centrat des de sempre en la docència en universitats, un bon dia es va adonar que el recurs de la fotografia li servia per donar-li una característica visual a molts dels discursos teòrics que li rondaven pel cap. Aquesta revelació va fer que ho deixés tot i centrés la seva vida per i per a la fotografia arquitectònica i d'espais.

Maria Daniela és dissenyadora gràfica. Abans d'aterrar a Barcelona va passar uns anys a París treballant en editorials i agències de comunicació. La inaccessibilitat d'una ciutat cosmopolita tan gran li va fer canviar de rumb i va acabar a la ciutat comtal, lloc on va despertar la seva necessitat d'aproximar-se encara més a la fotografia.

Quan comparem aquests dos ventiladors de la imatge, descobrim que la Catalina congela temps i espais específics. La seva fotografia caça els detalls que fan que els llocs siguin especials. Aquesta constant queda reflectida en projectes personals com la sèrie Exbuildings, una radiografia fotogràfica de les parets mitgeres que queden quan un edifici està en demolició.

Xerrant dels seus projectes, també ens confessa, entre rialles, que quan viatja, sempre fa fotos als contenidors d'escombraries de les ciutats, perquè és una cosa que considera distintiva del lloc. I pensant-ho bé, la veritat és que és una cosa realment genuïna i única, tot i que, és clar, quan la resta de mortals viatgem, ens embarga una necessitat insaciable per capturar els edificis més emblemàtics dels indrets. I si estan petats de guiris, millor que millor... Som així.

Daniela, en canvi, utilitza la fotografia com a resposta a uns interrogants més relacionats amb la identitat i el devindre. Per a la veneçolana, les imatges li permeten trobar-se a si mateixa i l'aferren a un espai, pal·liant, així, la necessitat de pertànyer a un lloc. I de la mateixa manera que Catalina, aquesta premisa queda reflectida en els seus projectes com Al natural, una sèrie de retrats sense artifici de persones tot just llevades.

Tot i que reflexionen al voltant d'idees diverses, els uneix un sentiment mutu d'expressió mitjançant l'art. I aquesta necessitat es retroalimenta a l'hora de treballar juntes. Per separat són fantàstiques i quan s'ajusten, són la bomba. Com un trencaclosques quan es resol, són un tàndem artístic perfecte. Monapart no les va unir, però és genial que us les puguem presentar tal com són. Sense trampa ni cartró. Com acabades de llevar.