Amparo Azcutia: Llars Compartides contra la soledat no desitjada
Amparo Azcutia i José Prieto ens parlen de Hogares Compartidos, el projecte d'habitatge compartit per a majors de 60 anys que combat la soledat no desitjada a València
Gravem el capítol 6 de Gente Real en directe a València, i obrim «La Porteria» a dues veus que ens parlen del que de veritat significa una llar quan es comparteix.
Després de tant parlar de de futur, de dades i d'algoritmes, en aquest capítol especial gravat en directe a València vam voler obrir la porta de la nostra secció més humana d'una altra manera. A «La Porteria» acostumem a preguntar a un rostre conegut què significa per a ell la paraula llar. Avui, tan a el mateix, la porteria l'obren dues persones que coneixen aquest significat des d'un lloc molt més profund: la trascendència de construir una llar quan ja no queda ningú amb qui compartir-la.
S'acostava el Nadal quan vam gravar aquest episodi, un d'aquests moments de l'any en què la llar es converteix en punt de trobada familiar. Però no sempre és així per a tothom. La soledat no desitjada és, com es va dir en directe sobre l'escenari, la pandèmia silenciosa del nostre segle. Per això vam convidar a Amparo Azcutia, cofundadora de Hogares Compartidos, una entitat valenciana que fa dotze anys que converteix cases en famílies, i a José Prieto, un dels seus residents, que sap molt bé el que és transformar un desconegut en company de vida.
Què és una llar compartida?
L'Amparo ho explica sense embuts: són persones majors de 60 anys que, sense habitatge en propietat ni estalvis, es veuen obligades a compartir sostre. Moltes hi arriben després d'una vida folgada truncada per una separació o un mal negoci; d'altres arrosseguen des de la infància una situació d'exclusió social. Ningú no arriba buscant els altres, però tots acaben satisfets.
«El bonic és que entre ells estableixen grups de convivència saludables, afectius i col·laboratius».
I hi ha alguna cosa gairebé miraculosa en el model: continuen trobant propietaris disposats a cedir els seus habitatges a canvi de menys retribució econòmica, però amb la certesa d'estar contribuint a un bé comú. Avui gestionen 16 habitatges i donen sostre a 60 persones a València, tot i que la demanda és enorme: una mitjana de 560 persones grans de 60 anys els demanen allotjament digne cada any.
Com encaixen persones tan diferents sota un mateix sostre?
El procés, diu l'Amparo, és «una cosa tan subtil com el feeling». Quan queda una plaça lliure en algun dels pisos — n'hi ha de dues, tres, quatre i fins a cinc persones— són els mateixos gent gran els qui trien, entre els candidats, amb qui volen viure.
Té sentit: són ells els qui compartiran cada hora del dia, els 365 dies de l'any. Més enllà del sostre, l'entitat ofereix un sentiment de pertinença, vida activa i voluntariat d'acompanyament. Com resumeix Amparo, «quan parlem d'habitatge sempre posem el focus en els metres quadrats i les transaccions, però al final estem parlant de família i calor humana».
Com poden col·laborar els agents immobiliaris?
Amparo llança un missatge clar al sector: col·laborar, aportar la petita part que ja sumen alguns companys, tant a nivell particular com d'agència. Però també hi ha un paper més subtil que només els professionals del sector immobiliari poden jugar: acompanyar aquelles persones que hereten la vivenda dels pares morts i senten por a llogar o pena a vendre. Oferir-los la possibilitat que aquesta vivenda segueixi un llegat, o es destini a un projecte noble, pot ser la porta d'entrada perfecta a Llars Compartides.
