Ens allunyem del soroll de les places de Gràcia, deixem enrere El Sol, El Diamant, La Virreina, i totes les joies que les envolten, la Perla, l’Or, el Topazi, el Robí… Ens endinsem pels carrerons fins arribar al carrer de l’Encarnació, disposats a tota una experiència musical poc corrent.
No tots els teatres es poden dir “els més petits”, i dono fe de que aquest ho és. Fa uns anys que Luis de Arquer va posar en marxa aquesta iniciativa a casa seva amb l’esperit de recuperar aquells rituals de finals del segle XVII on les persones es reunien a les cases per seguir el ritual sagrat d’escoltar música de càmera, en directe, òbviament.
És meravellós que et recordin que la música és el llenguatge universal, que només tancant els ulls i deixant-te emportar arribes a paisatges on només la música t’hi pot dur, a banda de la sort i del privilegi de poder escoltar aquella peça, a mans d’aquell pianista, en aquell moment únic i irrepetible, for your ears only.
Em pregunto quantes persones en el món poden interpretar peces de piano tan complexes i difícils amb tanta cura. Quantes? No hi ha res casual aquí, cada so està estudiat meticulosament, la pressió justa sobre cada tecla, el moment, la durada…
Quan acaba el concert, ens conviden a passar al jardí per pendre una copa de cava. El contacte de les pedretes del terra et fan baixar de cop d'allà on la música t'ha portat. Agafo aire i parlo amb el pianista, a qui miro amb admiració, estupefacció, no tinc paraules, i creieu-me, no passa sovint que em quedi sense res a dir jo…
Fa uns anys que Luis de Arquer va posar en marxa aquesta iniciativa a casa seva amb l’esperit de recuperar aquells rituals de finals del segle XVII on les persones es reunien a les cases per seguir el ritual sagrat d’escoltar música de càmera, en directe, òbviament.
