Buscar pis a València, una odissea

Una recerca de llar plena d'ensopegades: frustracions i lliçons al camí cap a trobar la casa ideal a València.

Aquest text és atípic per diversos motius. El principal, que no ho hem escrit nosaltres. Fa poc més d'un any, vam vendre la casa de Teresa R. (és un pseudònim, aviat sabràs perquè) i va ser una venda molt satisfactòria per a tots els implicats. Tant, que la relació professional és avui personal i com sempre diem a Monapart són #fansnoclents, els nostres estimats #monaparters.

Hi ha vida més enllà del servei immobiliari. A Monapart cuidem tant els nostres clients que són #fansnoclents, els nostres estimats #monaparters.

Després de vendre, la Teresa volia comprar una altra casa. Monapart no és una agència de comprador, però sí que és agència de cuidar els seus amics, per la qual cosa, encara que fos en segon pla, ens vam posar al seu costat per acompanyar-la en aquest nou viatge. I vam veure amb ella coses que no creuríeu… Per això, li vam oferir que ens expliqués en primera persona l'odissea de buscar pis a València. Aquí va:

“Deia Saramago: “Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim, sense memòria no existim i sense responsabilitat potser no mereixem existir”. Així de clar i contundent; com sempre que l'escriptor obria la boca, de manera literal oa través de la ploma.

Potser vostès pensen: “Recórrer a Saramago per a un article que parla sobre venda i compra de pisos, doncs escolti, és una mica exagerat”. Doncs mirin, potser sí, però què volen que els digui?, jo defineixo primer els meus principis, sóc poc donada a malinterpretacions, i després ja si això, en base al que els explicaré, concloguin vostès si m'ha passat de rosca o no.

Fa un any que busca una casa. M'estalviaré els detalls que m'han portat a aquesta decisió, tot i que ja els dic que també serien motius per recórrer a una altra cita de Saramago, però al cap ia la fi: vull comprar una casa des de fa un any. “I en un any no has trobat res?» «Impossible”, pensaran. És probable. Sóc bastant tiquismiquis i sí, és possible que algunes de les desenes i desenes que he vist, es podrien haver ajustat al que inicialment vaig buscant. Però no, no he trobat casa meva. Tampoc no entraré en aquests detalls. Aleshores, en quins nassos entraré? A l'odissea d'aquest any intentant trobar una casa, un immoble de mida mitjana, de preu mitjà, per a una persona de classe mitjana, si és que la classe mitjana existeix…

Aquí comença el meu relat, en aquesta recerca, i amb què i amb qui m'he trobat pel camí, mentre jo, il·lusa de mi, m'agafava a Saramago, a la memòria ia la responsabilitat d'un sector tan necessari com a delirant, tan delicat com a extrem: l'immobiliari.

Vull una casa. No una samarreta de cotó, ni un quilo de tomàquets. Una casa no es pot tornar amb el tiquet al cap de quinze dies.

Vull una casa. No una samarreta de cotó, ni un quilo de tomàquets. Una casa no es pot tornar amb el tiquet al cap de quinze dies. Quan els diners que tens suposen el resultat d'un esforç terrible, no vols equivocar-te, i això suposa demanar temps per mirar-la bé, per treure la calculadora una vegada i una altra, per pensar en l'estabilitat laboral, en el present i en el futur, etc., etc., etc. No vols presses, ni trampes al camí.

No vols sentir en una primera visita: “Ja hi ha una persona interessada que em portarà un senyal aquesta tarda, si vols aquí tens un caixer”, ni “si no pots avui senyalitzar-me-la, ja t'aviso que hi ha una tercera visita després amb arquitecte inclòs”, ni “has de dir-me les teves dades, especialment on vius ara, perquè si no no et puc ensenyar la casa”, ni “et demanem les dades per la llei protecció de dades”. A tot, jo sempre la mateixa resposta: perdóonnn?

No vols que després d'una visita a una casa que t'ha agradat molt, t'obliguin a anar a una oficina central per suposadament signar una part de visita i acabis asseguda davant d'una comercial desencadenada -amb una velocitat de locució estil Antonio Ozores- ensenyant-te vint cases més de manera compulsiva i parlant-te del finançament. “Però, a veure, senyora, si jo venia per la casa que acabo de veure”.

No vols que et truquin quinze vegades d'una mateixa immobiliària, des de quinze telèfons diferents, amb quinze veus diferents, per preguntar-te què és exactament el que busques: el barri, l'alçada, el nombre d'habitacions. “Ja he vist una casa amb vosaltres, ja sabeu què vull, ja teniu les meves dades”. Potser cada vegada de les quinze vegades que m'han trucat, els apuntin en un post-it desgastat que vola amb l'aire que entra per la finestra. Tinc un amic que fa unes bases de dades collonudes. La setzena vegada li ho recomanaré.

No vols anar a veure una casa de la qual no et poden dir exactament on és. “És per la protecció de dades, senyora”, em diuen. “Ja, però és que he vist al voltant d'unes set ubicades en carrers on NO vull viure, sap?”.

No vols que t'esperin dos xavals a qualsevol portal de les cases que veuràs amb uniformes horribles, llançant-te perorates macroeconòmiques de les que Krugman hauria de prendre nota.

No vols anar a veure una casa de la qual no et poden dir exactament on és. “És per la protecció de dades, senyora.”

Vols arribar a una visita i no trobar-te amb un comercial angoixat, enganxat a telèfon, que et farà un recorregut fugaç pel pis perquè la següent i la següent i la següent visita estan esperant. Algunes d'aquestes visites seran seves, d'altres de quatre o cinc immobiliàries més amb les quals competiran a cops de puny net. Ja es poden imaginar qui esquitxarà la baralla, no?

Vols veure anuncis immobiliaris reals, sincers. Si la casa és un novè i l'ascensor arriba al vuitè, ho vull saber; si la terrassa és de la comunitat i no n'està aprovat l'ús privatiu, ho vull saber; vull saber que és interior, que no té llum, que té una distribució com el laberint del Minotaure o un passadís com la pista d'enlairament de Barajas, que l'edifici s'ha apuntalat o que té aluminosi. Vaja, la informació, així com veraç i aquestes coses. Manies que en té una.

Vols fotos d'habitatges que s'ajustin al que veuràs. Per a Photoshop ja si això deixem les portades de l'Hola. He vist pisos que a la realitat eren la farga de Mordor i als anuncis semblaven la casa de la Preysler. És a dir: vull que quan es digui reformat, sigui veritat, quan escrigui que és habitable sigui veritat.

I vols que no se'n surti tot de mare, que els preus siguin raonables, que no sentis que estàs pagant sis galls dindis per un refresc que val 30 cèntims.

Memòria. Tinc una llibreta negra, a manera de catarsi, en què apunto CADA DIA -sí, ho han sentit bé: CADA DIA- totes les immobiliàries amb què me'n vaig, molt a desgrat meu, ensopegant, i que maltracten la confiança dels compradors o venedors. Les veus venir, amb aquest aire xerraire propi dels aprofitats. Moltes han nascut a la calor d'aquest nou boom incipient, sense res o poca experiència; altres tenen experiència, ja ho crec, però contribuint a la imatge d'oferir un servei de poca qualitat, sense noblesa, sense integritat, sense responsabilitat, amb un tracte al client deplorable. Aquestes immobiliàries podran tenir el millor dels habitatges. Me la sua. No la compraré.

Responsabilitat. Som responsables del que fem a cada instant. Tot. També com exercim la nostra feina, com tractem els nostres clients, en el producte que els oferim, en l'assessorament que ens demanen.

Venim d´una època econòmica duríssima. Oblidem molt aviat. Siguem responsables. Com deia Saramago: «Memòria i responsabilitat.”

Aquest és el testimoni d´una monaparter valenciana on relata l´odissea que va suposar per a ella buscar pis a València. I comença amb una frase de José Saramago: "Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim.» ¿Exagerat? Passeu, llegiu i preneu les seves pròpies conclusions.