Leila Méndez, trets comptats i inspiració sense límits
Si t'agrada la fotografia que fa olor de vida, t'agradarà seguir de prop Leila Méndez. De Buenos Aires a Barcelona, aquesta fotògrafa converteix imatges en històries. Celebrem també la recent publicació del seu primer llibre: "Disparos Contados".
Nascuda a Buenos Aires i establerta a Barcelona, la fotògrafa Leila Méndez va començar retratant músics i va saltar al món editorial i la publicitat, cultivant una sòlida trajectòria que combina amb la docència, el comissariat i la realització audiovisual. Ha retratat personalitats per a mitjans com The Guardian o El País Setmanal, i la seva obra s'ha exposat a Les Rencontres d'Arles. L'art de Leila no cerca produir imatges correctes, sinó narrar: descobrir el to d'una persona, el tempo d'un lloc, l'emoció d'una escena. Els projectes parlen d'ofici i de curiositat ben entrenada.
Parla'ns de tu i de la teva feina. On va néixer la teva vocació? Algun primer record?
Sóc la Leila Méndez, fotògrafa nascuda a Buenos Aires. Vaig créixer envoltada de creativitat, però va ser la música la que em va empènyer a agafar una càmera per primera vegada. Vaig començar retratant músics, com una manera d'acostar-me a l'univers que em fascinava més en aquell moment. D'aquí vaig passar al món editorial, després a la publicitat, i des de llavors he continuat orbitant sempre al voltant de la fotografia.
Què és el que més et satisfà de la teva feina? Algú del que et sentis especialment orgullosa?
El que més gaudeixo de la meva feina és l'experiència en si: ser-hi, compartir temps amb altres persones, construir alguna cosa juntes. Conèixer gent talentosa, amb veu pròpia, de la qual sempre aprenc alguna cosa, és el que em nodreix més. I sempre apareix l'impuls de traduir allò que estic vivint a través de la càmera, com si la imatge fos la forma més natural de processar-ho.
Estic especialment orgullosa del que està a punt de sortir al setembre: per primera vegada, té a veure expressant-me en paraules en lloc d'imatges.
Com és el teu procés creatiu? Quines són les fonts d'inspiració? Alguna música especialment mentre treballes?
Si es tracta d'un encàrrec, el primer que faig després de rebre el brief és traduir visualment en un document on intento condensar atmosfera, llum, càsting, acting…tot allò que defineix l'esperit de la imatge. Em recolzo en referents que despertin alguna cosa: pel·lícules, il·lustracions, fotos trobades.
A partir d'aquí, formo un equip que connecti amb aquest mood i, ja al set, busco que el tret passi en un clima responsable i relaxat, però on també hi ha espai per a la diversió i l'inesperat.
Quan vaig començar com a fotògrafa, la meva font d'inspiració més gran eren les revistes, encara que des de sempre el meu gran referent ha estat el cinema. La música, en canvi, és constant: és present durant tot el procés creatiu. No puc treballar sense.
“Cada projecte té la seva pròpia banda sonora, i de vegades és el primer que apareix, fins i tot abans que la imatge.”
Color, llibre, pel·li i disc favorits. Per aquest ordre! ;D
És casa teva reflex de qui ets? Explica'ns a què fa olor, el teu racó favorit, el teu objecte decoratiu o moble fetitxe, si atresores alguna col·lecció… I si tens mascota, presenta'ns-la!
Sempre. Diria que és inevitable. Els meus armaris fan olor de sabó Di Santa Maria Novella (Sapone alla Mandorla). El meu racó preferit és la terrassa. Si pogués viure lliurada en cos i ànima a les plantes. El llum Parentesi (Achille Castiglioni i Pio Manzù) és un dels meus objectes fetitxe. Va ser un regal de la meva amiga Anna i des de llavors m'acompanya allà on visqui. Els meus llibres de fotografia són el meu tresor… i també la meva perdició (encara que només els maleeixo a les mudances). I a cada viatge, sempre cau alguna figureta de ceràmica. Algunes són realment freaks, però no em puc resistir.
Si poguessis comprar-te qualsevol cosa ara mateix i emportar-te-la a casa, quina seria? Qualsevol cosa!
Em portaria una foto de Martin Parr: una panoràmica icònica que va disparar des de dins un frankfurt ple de gent a New Brighton. No em canso de mirar-la. Té humor, caos, bellesa… tot en una sola presa.
Un pla a casa sempre inclou…
Sempre tots a la cuina. I música.
Tens algun plat estrella?
Val un ric Pisco Sour?
Quin és el teu lloc preferit a la teva ciutat? I a l'estranger?
El meu lloc favorit està just davant de casa: el Turó Parc. Baixo gairebé cada dia a fer trucades, encara que acaben guanyant els crits de les cotorres. A l'estranger, les Illes Galápagos. Per mi, el lloc més extraordinari del món. Allí els animals van per lliure, i els humans som tot just convidats. No hi ha por, només curiositat. És com si la natura ens donés una altra oportunitat.
Cosa que ens vulguis explicar i que no t'haguem preguntat. Parla ara o calla per sempre!
Acabo d'escriure un llibre, Disparos Contados, on reflexiono sobre l'acte físic de fotografiar. L'editorial Anagrama em va encarregar un assaig sobre fotografia, i va ser un regal poder fer alguna cosa diferent del que ja conec.
Ha estat una lliçó d'humilitat i, sobretot, un descobriment: aprendre a gaudir de la feina en solitud, sense deadlines frenètics ni soroll al voltant.
