Quan la norma és crear sense normes: Entrevista a Adriana Eskenazi
Amb ella, tot pot ser efímer i canviant… excepte el seu amor per la gastronomia, que sovint aterra les idees i dóna sentit a tot el que fa. Descobreix-ne la visió i la passió en aquesta entrevista.
No sabem si Adriana (@adrianaeskenazi a Instagram) pinta plats o cuina imatges perquè la seva facilitat per barrejar disciplines i recrear històries és sorprenent. La seva obra respira llibertat, transgressió i inquietud. No hi ha normes.
Parla'ns de tu i de la teva feina. On va néixer la teva vocació? Algun primer record?
Ja des de petita era una nena molt curiosa i em qüestionava constantment el meu entorn. Si a això hi afegeixes un pare i una mare inquiets culturalment amb els quals vas asseure alguns referents, ja ho tens.
Què és el que més et satisfà de la teva feina?
El millor és la llibertat expressiva que em fa. No puc fer el que em dóna la gana perquè sempre hi sol haver un client al darrere, però dedicar-me a això ha fet que pugui investigar amb altres disciplines que barrejo amb fotografia i que en el meu temps lliure pugui dedicar-me a aquest marejo. Bàsicament el que més m'agrada de la meva feina és el que en puc aplicar en el meu temps lliure.
Com és el teu procés creatiu? Quines són les fonts d'inspiració? Alguna música especialment mentre treballes?
Depèn molt. No hi ha cap norma. Amb fotografia sempre m'havia preocupat molt a intentar recrear històries i menjar-me el cap inventant, ara busco situacions reals, les xarxes socials, la publicitat i la imatge en general són plenes de fakes. En canvi quan pinto les fotos o pinto sense més ni més, invento sense parar, però gairebé sempre al voltant de la gastronomia. Barrejo mobles amb menjar amb noms de restaurants que m'agraden i amb coses que penso en aquell moment. La música depèn de l'època, però fa un temps que estic amb Les Baxter en bucle.
Color, llibre, pel·li i disc favorits. Per aquest ordre! ;D
Impossible per a mi tenir preferits. Tot allò favorit canvia segons el moment (fins i tot les persones) però coses que m'hagin acompanyat des de sempre patint lleus variacions serien el blau; Pedro Páramo, de Juan Rulfo; Mon Oncle, de Jacques Tati; i el disc Protection de Massive Attack.
És casa teva reflex de qui ets?
Casa meva no, però les coses que hi ha sí, sobretot els llibres i els quadres. He viscut tota la vida de lloguer, així que acabo adaptant les coses d'una casa a l'altra i encara que la closca importa molt, el que parla una mica de tu és com i amb què ho vius (fins i tot el que tens a la nevera).
Si poguessis comprar-te qualsevol cosa ara mateix i emportar-te-la a casa, quina seria? Qualsevol cosa!
Que complicat… Segurament serien les claus de casa a l'Empordà! 🙂
Un pla a casa sempre inclou…
Un bon vi negre i una mica de menjar.
Tens algun plat estrella?
M'encanta cuinar (d'aquí la meva —obsessió— per pintar menjar) i, encara que tinc un plat estrella —una parmentier de patata amb ou escalfat i caps de gamba—, últimament estic molt de pasta amb sardines i tàperes.
Quin és el teu lloc preferit a la teva ciutat? I a l'estranger?
Casa de la meva mare, a Carretera de les Aigües. A l'estranger és molt difícil quedar-me amb un, però sempre recordo amb especial afecte Hong Kong.
