El Principal de Còrsega: un pis-galeria per viure l'art
Sònia Villegas, historiadora d'art amb una trajectòria destacada al Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, ha transformat el seu propi pis en una galeria única: El Principal de Còrsega.
En una ciutat com Barcelona, on sovint l'art es percep des de la distància de les grans institucions, hi ha llocs que l'acosten, l'humanitzen i el tornen a una escala més íntima. El Principal de Còrsega, al cor de l?Eixample barceloní, és un d?aquests espais: un habitatge senyorial convertit en una galeria d?art on les obres no només s?exhibeixen, sinó que s?integren a la vida diària.
"Al Principal de Còrsega l'art no es penja només per ser mirat, sinó per ser viscut."
Darrere d'aquest projecte singular hi ha Sònia Villegas, que, després de tres dècades com a conservadora en cap a museus com el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, va decidir obrir la seva llar i la seva col·lecció privada al públic. El seu objectiu és compartir la seva passió per l'art des d'una perspectiva més personal i propera, ja que entén que l'art es fusiona amb el mobiliari i els records, creant un espai ple de caràcter i intenció on no només s'observen les obres, es viuen.
Ubicat en una finca règia de l'Eixample, El Principal de Còrsega manté l'essència de l'arquitectura modernista amb els sostres alts, les motllures i els sòls hidràulics. Aquests elements històrics es combinen harmoniosament amb una acurada selecció d'obres contemporànies, objectes amb història i flors fresques que la Sònia renova setmanalment. El resultat és una atmosfera càlida i serena que convida a la contemplació sense solemnitats.
Un pis galeria d'art?
El Principal de Còrsega és un projecte personal que reivindica una tornada al contacte directe amb l'art i els artistes. Inspirat en els pisos-galeria que existien a París als anys seixanta i setanta, on tenien lloc trobades de diferents tipus i públics, proposa una manera d'acostar-se a la creació contemporània i al col·leccionisme que aposta per la proximitat entre els artistes, les seves obres i totes aquelles persones que vulguin conèixer-les a l'entorn privat, fins i tot “secret”. Per això només es pot accedir per invitació o amb cita prèvia.
La seva programació se centra fonamentalment –encara que no exclusivament– en artistes sènior, amb una trajectòria llarga i consolidada. A més d'exposicions tant individuals com col·lectives, l'espai acull trobades, debats, xerrades, presentacions i altres activitats que generen connexions entre els artistes, els col·leccionistes i les persones interessades o simplement atretes per la cultura en general.
Parlem amb la Sònia sobre aquest projecte, el seu amor pels llibres, el silenci, els jardins, i com l'art pot habitar i transformar les nostres llars.
Parla'ns de tu i de la teva feina. On va néixer la teva vocació? Algun primer record?
L'octubre del 2024, després de 30 anys com a conservadora en cap del Museu Picasso i de la Fundació Joan Miró de Barcelona, vaig decidir obrir el meu propi pis-galeria, El Principal de Còrsega, per apropar l'art a les persones de manera més íntima i personalitzada.
La meva vocació per l'Art existeix des de la infantesa. El meu pare era un gran amant de la música, la literatura i la història i molts dels seus amics eren artistes. Jo mateixa vaig estudiar la carrera de piano i sempre vaig saber que faria història de l?art. Per mi era l'opció natural, l'única de fet.
Què és el que més et satisfà de la teva feina? Algú del que et sentis especialment orgullosa?
Sens dubte, acostar l'art a la gent, acompanyar-la, fer que formi part de la vida com ho és de la meva. Un dels lemes del Principal de Còrsega és la frase de Degas. I això és el que intento cada dia.
Degas: “L'art no és el que veus, sinó el que fas veure els altres.”
Com és el teu procés creatiu? Quines són les fonts d'inspiració? Alguna música especialment mentre treballes?
M'agrada treballar en silenci o, a tot estirar, amb música clàssica o els sons del bosc. Crec que el silenci es valora poc. Molt sovint, les idees arriben mentre passeig, en moments de contemplació o fins i tot de dormint. Sempre les apunto a mà, a la llibreta. No concebo pensar en digital.
Color, llibre, pel·li i disc favorits. Per aquest ordre! ;D
És casa teva reflex de qui ets? Explica'ns a què fa olor, el teu racó favorit, el teu objecte decoratiu o moble fetitxe, si atresores alguna col·lecció… I si tens mascota, presenta'ns-la!
Les meves cases són el reflex fidel de la meva vida professional i personal. Col·lecciono art des de fa anys i m'encanten les escultures-objecte, els llibres il·lustrats i la pintura. Al Principal intento tenir sempre flors fresques, de vegades portades de casa nostra, i les aromes que m'agraden són les de les plantes aromàtiques —sàlvia, lavanda— i els cítrics.
Si poguessis comprar-te qualsevol cosa ara mateix i emportar-te-la a casa, quina seria? Qualsevol cosa!
Una obra dart. És l'única cosa que no deixaria de comprar mai. Em pot.
Un pla a casa sempre inclou…
Un bon sopar fet pel meu marit, amb un bon vi, i la companyia dels meus dos fills. I després, una bona pel·lícula.
Tens algun plat estrella?
Sóc nefasta cuinant, ho reconec. Però tinc la sort immensa que el meu marit cuina de meravella. La paella (la seva i alguns restaurants que ens agraden) és el meu plat favorit.
Quin és el teu lloc preferit a la teva ciutat? I a l'estranger?
A Barcelona, m'encanten els pocs jardins del centre: el Palau Robert, els jardins de Muñoz Ramonet, el Turó Park… i, per descomptat, el Parc Güell i els jardins de Montjuïc. Fora de la ciutat, passo molt de temps al camp, a la Conca de Barberà, on el paisatge que envolta el Monestir de Poblet em sembla el millor del món.
I a l'estranger, sempre viatjo a llocs amb parcs i jardins. Em fascinen els de Londres, la campanya anglesa, els Jardins de Luxemburg a París, la Provença, la Toscana, els llacs del nord d'Itàlia… També torno sovint a ciutats patrimonials amb bons museus i centres d'art: Madrid, Roma, Flandes, Portugal, el sud de França…
Cosa que ens vulguis explicar i que no t'haguem preguntat. Parla ara o calla per sempre!
Un dels millors ensenyaments que vaig rebre del meu pare és viure sempre de la mateixa manera, tant quan les coses van bé com quan no. El que és important no són els diners, sinó el temps. La clau és aquí: a tenir temps.
