Quan volíem fer les fotos que il·lustressin una campanya de bustiada de Monapart Girona, buscàvem algú amb una aproximació a la fotografia més personal, viva, humana, però alhora molt tècnica. Com aplicar-ho a la fotografia d'arquitectura i que tot encaixi? Parlem un rato amb l'Anna Galí, qui ho va fer possible.
Monapart: Fes-te una foto (textual) a la teva mateixa i presenta't breument.
Anna: Sóc l'Anna, vaig néixer el 68 del segle passat, visc al límit de la Costa Brava (Lloret) i soc fotògrafa 24 hores al dia. Que no vol dir que m'hi dediqui professionalment les 24 hores sinó que la fotografia és amb mi tota l'estona, porti la càmera, que és quasi sempre, o no.
Soc una mica rebel de mena, i si he vingut a aprendre alguna cosa al món són la paciència i la constància. Crec que vaig progressant adequadament. 😉
M'interessa qualsevol forma de creativitat: la música, el cinema, la literatura, l'art… i m'agradaria tenir més temps per consumir-ne més.
Tinc un gat que crei que és un gos disfressat de gat.
Tinc dues feines ben diferents: la fotografia i l'ensenyament: soc profe de repàs extraescolar. Afortunadament són compaginables, perquè totes dues m'aportin coses a les quals no voldria renunciar.
Em costa la gent hipòcrita, em costa la diplomàcia, i creiem que la meitat dels problemes no existirien si parlessim més, i més des del cor.
Practico tai-txi i qigong, i procuro aplicar la seva filosofia a la vida en general. I a la fotografia!
M'agrada conduir.
Necessito el meu espai, i estones de silenci i de soledat. Necessito els amics i la família.
Adoro la cuina grega.
Crec que mors el dia que deixes de tenir ganes d'aprendre coses noves.
I em temo que m'enrotllo molt quan em poso a escriure, la concisió no seria un dels meus dons. 😉
Quant fa que et dediquis al món de la fotografia?
La fotografia ha estat sempre present a la meva vida, primer de manera personal des que em vaig comprar la meva primera càmera als 16 anys (després d'un duríssim estiu de feina venent gelats als turistes) i després de manera professional. Començà formant-me de manera autodidacta però a partir d'un cert punt he fet cursos i tallers de temes concrets que m'han interessat per anar millorant tant tècnicament com creativa.
El 2010-2011 entré professionalment al món de la fotografia social (retrat, famílies, casaments, etc.) però ben aviat vaig descobrir com m'apassionava la fotografia d'interiors i d'arquitectura, segurament per la meva formació acadèmica en matemàtiques (posar ordre a l'espai no deixa de ser geometria, segons com t' la meva personalitat. Vaig fer un curs d'especialització en aquest tema al'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i des de finals del 2014 he estat col·laborant amb empreses de lloguer de vacances amb Airbnb i amb estudis d'arquitectes i interioristes. Intento combinar-ho amb projectes creatius més personals.
"Per mi l'arquitectura pren sentit quan les persones fan ús, quan la fan seva."
Com va ser l'experiència i l'encàrrec de fer fotos d'edificis per Monapart Girona?
Girona és una de les meves ciutats preferides del món (si no “la més”), així que passar un par de dies passejant-la per buscar façanes emblemàtiques va ser un plaer. Passejar sense destí mirant el món i que la foto “em cridi” és una de les coses que més m'agrada, i si bé en aquest cas hi havia un encarrec al darrere i buscava un determinat tipus de foto, al fons va ser això.
Per altra banda és desesperant per a un fotògraf veure com a la major part del món immobiliari és cuida tan poc la part visual del negoci, i conèixer la gent de Monapart, que va cuidar molt aquest aspecte, va ser una grata sorpresa.
Quin és el teu tret diferenciador, la teva raresa, amb la càmera?
Algú em va dir fa temps que veient les meves fotos un tenia la sensació que estava a punt de passar alguna cosa. M'agrada la idea.
Des del meu punt de vista, si m'autoanalitzo diria que així en general m'agrada trencar normes. No sempre és possible dins el món professional de l'arquitectura, però quan em deixen ho faig. Crec que també em caracteritza latenció al detall, als materials. M'agrada jugar amb la llum, els contrallums, els clarobscurs. I trobar la bellesa en les coses simples, senzilles, quotidianes, que moltes vegades passin desaparcebudes.
Com trobes l'ànima d'un edifici?
Doncs mai he pensat conscientment si segueixo uns passos per fer-ho, ara m'hi feu pensar! 🙂
Per mi l'arquitectura pren sentit quan les persones en fan ús, quan la fan seva, així que suposo que intento buscar la manera d'explicar com s'hi senten les persones que utilitzen aquell espai, l'ús que en fan, les coses que hi passin… al final, com sempre en fotografia, es tracta d'explicar una història a través de les imatges. A nivell visual diria que em fixo molt en la llum i com juga la llum amb les línies i els volums. I sempre, quan és possible, les idees de qui ha dissenyat l'espai són importantíssimes i ajuden a fer-se una idea del concepte que hi ha darrera l'edifici o l'espai.
Però després d'una fase d'anàlisi de l'espai i de planificació dels punts de vista que poden ser interessants i de les qüestions tècniques, que ha de ser, creiem que al final es tracta d'interioritzar tota aquesta informació ia partir d'un cert punt deixar que entre en joc la intuïció, de deixar que passin coses, respirar l'espai i deixar-se portar per les sensacions que t'inspira.
Quin és l'estil arquitectònic que més t'inspira?
Uf, no m'agrada triar! Per la seva bellesa estranya, el brutalisme; per la integració amb l'entorn i les persones, l'arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright; per ella mateixa, però sobretot per les fotos maravilloses que va fer Julius Shulman, l'arquitectura californiana dels anys 50-60; per la seva simplicitat, el minimalisme de Mies van der Rohe…
Però potser el que més em motiva, deixant de banda l'estil arquitectònic pròpiament dit, són aquells projectes on es combina el respecte pel que és vell amb la modernitat i que, sigui l'entorn que sigui, intentin integrar la natura i les persones amb l'arquitectura (o viceversa).
"Hem perdut allò d'obrir l'àlbum de fotos i explicar-nos la nostra memòria, la nostra història (…) les fotos han de ser un objecte que tinguem a mà, s'han de poder tocar."
Quin és el teu projecte més especial?
Sense cap dubte, a dia d'avui, “Els Fantasmes de Comala”. No és un projecte pròpiament arquitectònic, o en certa manera sí.
Els Fantasmes van néixer com a part gràfica del disc de l'Àlex Torío "Ghosts of Comala", que és una adaptació/interpretació musical del llibre "Pedro Páramo" de Juan Rulfo. Per fer-ho curt i sense fer-vos spoilers, el llibre narra el viatge del protagonista a Comala (Mèxic) per reclamar els seus drets al seu pare, el terratinent del poble, que els va fer fora a ell i la seva mare. Quan a dalt al poble es troba amb un poble aparentment abandonat, però es va trobant presències… i no segueixo, l'heu de llegir!
Vam fer les fotos al Poble Vell de Corbera d'Ebre, a la Terra Alta, que va ser destruït durant la Guerra Civil i que s'ha mantingut així fins ara, perquè ens donava l'entorn que buscàvem. I tot i que en aquell moment encara no em dedicava professionalment a la foto d'arquitectura, en certa manera és foto d'arquitectura, només que les cases cauen a trossos i que en aquest cas l'arquitectura queda allà com a testimoni del passat i donant veu a l'horror que hi passarà (real a Corbera d'Ebre, ficció literaria a Comala).
Poc a poc "els fantasmes" van anar creixent i acabaran sent un projecte que es va exposar a Les Bernardes de Salt i al Pati Llimona de Barcelona entre altres llocs. A l'exposició s'unia cada foto amb fragments del text original de Rulfo i de les lletres del disc de l'Àlex, i amb un codi QR es podia escortar la cançó corresponent del disc. Va ser molt interessant treballar-hi i reunir les tres disciplines artístiques (música, literatura, fotografia) en un mateix projecte.
Ara “els fantasmes” reposin, però algun dia culminen el seu recorregut en un fotolliure que està a mig fer, perquè com a bons fantasmes van anat i venint 😉
Podeu veure el projecte aquí: https://www.behance.net/gallery/20909879/Ghosts-of-Comala https://www.annagali.cat/ghosts-of-comala
Comparteix-nos les teves 3 fotos preferides i explica'ns per què són especials.
Com a editora (en el sentit de triar) de les meves pròpies fotos en soc pèssima, però en foto d'arquitectura potser em quedaria amb aquestes.
La primera correspon a la meva primera feina “oficial” en arquitectura.
És la reforma d'una habitatge unifamiliar a Blanes a càrrec de l'equip d'Estudi Nus. Ara veig tota la sèrie de fotos i em poso les mans al capdavant del munt de coses que hi hauria per millorar si els tornés a fer, però per ser la primera és una de les meves preferides.
Les altres dues són al Museu Can Framis, reformat per Jordi Badia i el seu equip Baas Arquitectura, i formen part del meu projecte final al curs d'especialització a Fotografia d'Arquitectura. Els museus són espais que m'agrada molt per la interacció que hi ha entre art, arquitectura, persones i en els casos afortunats, llum. I m'enamoré de Can Framis, si és que un es pot enamorar d'un edifici, perquè és un lloc on la llum i la natura que l'envolten són tan protagonistes com l'art que s'exposa, i on la integració entre el que és vell i el que és nou s'ha fet amb un gust i un respecte exquisits.
Tens pendent fer algun viatge expressament per fotografiar cert edifici?
No soc gaire de “perseguir” fotos, però un viatge pels Estats Units seguint els passos de fotògrafs com Stephen Shore i tants altres, amb final a Califòrnia per poder visitar i fotografiar edificis de Lloyd Wright, Richard Neutra o Charles Eames estaria a la llista de coses pendents.
Com valores el paper de les xarxes socials i la seva fugacitat al món de la fotografia?
Les xarxes socials (i internet en general) han generat una hiperproducció d'imatges els darrers anys. Tothom té un mòbil, tothom fa fotos. Les implicacions per als fotògrafs professionals no creiem que siguin tan horribles com alguns pensaven en principi perquè una cosa és qui fa fotos, i una altra de ben diferent és un fotògraf, que el que fa és explicar una història a través de les seves imatges, fotografia el que fotografia.
Per altra banda les xarxes socials ben utilitzades poden ser una bona eina de promoció que complementi la del boca-orella, que crei que segueix funcionant, és evident que són una finestra més per ensenyar la nostra feina al món. Però tampoc és bo obsessionar-s'hi, crec que cal seguir dedicant més temps a aprendre, a crèixer com a fotògrafs, a trobar la nostra pròpia mirada (i això a vegades és molt més difícil a causa del bombardeig d'imatges que rebem diàriament perquè és fàcil caure al parany de la imitació d'aquells fotògrafs que ens agradin). Dit això, em declaro culpable de fer-los servir totes!
Quant a la fugacitat em preocupa sobretot a la vessant més personal, perquè avui dia fem moltes fotos però els mirem poc. Hem perdut allò d'obrir l'àlbum de fotos i explicar-nos la nostra memòria, la nostra història: fem la foto, la compartim a les xarxes, la deixem al mòbil oa l'ordinador i poques vegades la tornem a mirar més. I en qualsevol cas mirar fotos a la pantalla no és el mateix, les fotos han de ser un objecte que tinguem a mà, s'han de poder tocar.
Un desig pel 2018.
Llum, molta llum 🙂
Poder portar a bon port un projecte fotogràfic personal que acabo de començar i que m'espanta i m'il·lusiona a parts iguals.
I ja posats a demanar a l'aspecte més material, m'agradaria poder tornar als orígens, a la fotografia analògica, a la qual ja he tornat per a les fotos personals, també al món professional. Poder fotografiar arquitectura amb càmera de placs seria una cosa que m'agradaria MOLT!
«Els espais els dissenyen, els ocupen i els humanitzen les persones i sense elles cap espai té sentit». Com trobar l´ànima d´un edifici? L'Anna Galí ens ajuda a comprendre millor la fotografia d'arquitectura.
