Algunes vegades en el nostre dia a dia a Monapart Girona, després de visitar una finca et quedaries a viure en aquell mateix moment. Aquí em va passar això; alguna cosa m'havia seduït durant aquelles hores: les dues cases s'havien confabulat i m'havien atrapat dins d'aquell prat verd, de somni, amb el cel més blau que mai. És el que té el fet de mirar bé a través de l'objectiu abans de disparar: et projecta dins de cada racó a cada habitació. A la casa gran vaig descobrir espais magnífics, una història que venia de lluny dins d'aquelles pedres tan antigues, un respecte pels orígens en una reforma considerable, una cura especial pels acabats, una sensibilitat pels detalls...
A la casa petita em va enlluernar la pinzellada personal de qui havia fet aquella rehabilitació: un porxo de fusta gran però senzill, unes finestres importants que feien entrar el prat a casa, una cuina bonica i acollidora que s'unia amb una sala amb molta llum, acabats antics combinats amb detalls moderns, tot banyat per uns colors molt agradables i personals. En conèixer la seva autora ho vaig entendre: l'empremta de l'artista. Em vaig imaginar la vida feliç que havien tingut els nens sota aquells porxos, amb el gronxador mirant el prat, i corrent per la finca inesgotable. Vaig admirar la vida de l'artista, sortint de la casa per travessar un tros de jardí i entrar a l'estudi on el caos creatiu era permès, fora de la vida tranquil·la de la casa...
Curiosament les dues cases estaven unides físicament per un muret de pedra, sota un cordó umbilical que les mantenia en contacte enmig d'aquell verd immens. Ho vaig veure com el símbol de l'enllaç que unia els dos nuclis familiars, de diferents generacions, amb vides independents connectades amb llaços forts, com aquelles pedres.
