Cal entendre-la, en són dues, però és una… Dues parets d'una mateixa casa intentant conciliar diferències gairebé insalvables. Una paret aspra, antiga, tel·lúrica, transcorre d'un extrem a l'altre de l'habitatge. Al davant, plans de parets blanques, avançades algunes amagant portes, resguardant escales, emmarcant la cuina. De vegades es pleguen formant un fals sostre que travessa l'amplada de la casa i lliura contra la roca.
A un extrem la casa s'obre al carrer Marià Aguiló, eix vertebrador de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, avui Poblenou. A l'altre, 50 m2 per a la felicitat gairebé cada dia de l'any: arbres, enfiladisses, flors en testos, una piscina de gresite blau que reflecteix la pedra vista de la paret mitgera.
Tota la resta està entre aquestes quatre parets, en un joc d'oposats entre allò antic i allò nou, allò públic i allò privat.
