Sent d'una ciutat petita i havent passat anys en una altra ciutat encara més petita, la idea de traslladar-me a Barcelona va suposar, en el seu moment, un lleu conflicte pel meu fràgil esperit de províncies. Dic lleu perquè, en realitat, no hi va haver drama pel mig, i també perquè aquella sensació d'Alfredo Landa arribant a la civilització amb les gallines sota el braç es va acabar dissipant al cap de pocs dies. Perquè al final això no és més que un conjunt de pobles concentrats en uns pocs quilòmetres. Fins i tot vivint enmig de Ciutat Vella arriba un moment en què els turistes es fan invisibles i entre la multitud només distingeixes cares conegudes. I et pares a saludar, a comentar com de malament va el país o el temps tan bo que fa per estar gairebé al desembre, tot molt cosmopolita i molt de poble alhora.