Diga’m com vius i et diré com ets. És una veritat com un temple, que poques vegades falla. Aquesta no n’és l’excepció.

T’envaeix el blanc, esquitxat pels pocs quadres que pengen de les parets i pel verd del jardí. Un mòbil de peixos de colors et sorprèn des de l’escala. I de sobte, involuntàriament, respires profund, i reconeixes l’olor d’ordre i de pau.

Converses a mitja veu, un te damunt la taula, pinzells tacats de pintura, un llibre obert sobre el sofà, Mozart de fons… I respires, respires… I reconeixes l’olor d’ordre i de pau d’aquesta casa que respira amb tu.