El senyal inequívoc que l’estiu ja era aquí era quan després de dinar ens posàvem a mirar el Tour: Fignon, Delgado, Indurain, Pantani... Pujant Le Tourmalet i altres barbaritats. Tots volíem ser com ells, però érem incapaços, excepte un dels amics que es feia mitja illa en bici: un mite.

Això és el que pensava mentre visitava la casa, quan trobava les sabates amb les cales al balcó i la bicicleta de quadre súper lleuger al traster de la coberta. El mite s’havia fet gran i era fàcil imaginar-se'l vivint aquí.