Sempre que escolto la preciosa cançó d'Antonio Vega ("El sitio de mi recreo") penso en escenaris com el que ofereix el pati d'aquesta casa.

No és el pati més bonic del món, i quan plou, es mulla com els altres. El terra és irregular, les parets mostren el pas dels anys i demanen a crits una nova capa de pintura ... Però és un lloc on amb els ulls tancats s'albiren infinits camps. Rialles de nens amb genolls pelats, crides a la taula, festes d'aniversari, barbacoes en les llargues nits d'estiu, berenars de llet Agama amb colacao ... En fi, l'escenari d'una infància feliç, lloc universal al que sempre volem tornar, veritat Antonio?