Quan vam comprar aquell pis vam enterrar una llavor en aquell racó on havíem planificat un futur ple d´incerteses però amb un grapat d´il·lusions. Vam mimar aquella llavor imaginant l´arbre que d´ella en sortiria. Alhora anàvem moblant i dissenyant aquell pis, promesa de futur, d´una vida compartida.

Va ser una coincidència agradable el  fet que just quan vam ocupar la nostra llar, el primer brot d´aquella plàntula va treure el nas per una escletxa de la terra. A cada pam de creixement d´aquell arbret el pis ens anava embolcallant en una atmosfera cada vegada més amable. Era el principi d´un gran arbre. Era el principi d´una família.

Allà vam decidir cap a on anirien les nostres vides professionals. Allà ens vam fer adults i madurs. Allà vam decidir tenir i cuidar la nostra primera filla, més tard  va venir el nen, una branca més dins el nostre arbre familiar.

I l´arbre anava creixent, esplèndid, amb un fullatge verd, ple de vida, amb branques que resseguien camins infinits dins aquell cel blau prop de la riba del Ter.

Ara estem escrivint aquestes línies arrepenjats al tronc del nostre arbre, a l´ombra del seu brancatge, sentint el brogit de l´aigua del riu que baixa. El motiu és que venem el pis. Records i més records. És un pis que ens l´hem estimat, que ha evolucionat amb nosaltres i que de ben segur contribuirà en un nou inici, sigui del tipus que sigui.

Nosaltres tindrem l´arbre que ens recordarà les passes del passat esperant una altra volta el futur.