Normalment ens fixem en l’interior dels habitatges, que és on s´hi ha de viure: que siguin bonics, còmodes, amb les mides que ens interessen, que tinguin llum, si pot ser bones vistes... però normalment no donem gaire importància als espais que precedeixen el pis: són els comunitaris, els grans oblidats. Deu ser perquè habitualment trobem edificis on aquells espais són els residuals, els que “queden” un cop s’han projectat els habitatges i, total, són un lloc de pas, no ens hi passarem gaire temps...

És per això que quan trobem un edifici com aquest, és impossible no parlar-ne. Tan bon punt entres a l’edifici, el vestíbul ja diu molt de com serà el que trobaràs, perquè la combinació dels materials ha estat molt més pensada que alguns edificis en la seva totalitat. Però és quan sortim de l’ascensor que trobem un gran pati central on la llum inunda tots els racons: és a partir d’aquest pati que s’ha projectat tot l’edifici, i gràcies al qual els pisos tenen obertures a dues façanes i ventilen tan bé. Passant pel passadís que et porta a l’habitatge, veus la combinació del gris del paviment, el blanc de les parets, la fusta que marca les portes d’entrada i el fons del pati... i el vidre de la barana que et permet que la vista arribi de dalt a baix. I, sobretot, molta llum. T’hi trobes tan bé que tens ganes de treure la cadira i el llibre i passar-t’hi una estona, esperant que passi algun veí per donar la bona tarda.

Si aquests llocs de pas han estat així de ben pensats, imagina’t l’interior del pis: segur que és el que busques!