Hi havia una vegada una magnòlia que va néixer en un racó d´un jardí. Era molt petita dins aquella immensitat, però no hi era ella sola: també hi creixien altres arbres, tots en línia al voltant d´un gran espai de terra. Amb el temps, aquella terra va donar pas al verd de la gespa, brillant, alegre. Els arbres anaven creixent però a ella la veien diferent, se la miraven de reüll i se´n reien perquè tenia les fulles diferents. Van néixer tres nens a la casa, van créixer corrent pel jardí, enmig de rialles i amagant-se entre els arbres. La família sovint s´estirava sota aquells arbres que feien ombra amb les seves branques, però la  magnòlia no sentia que formés part del grup…

Va decidir que alguna cosa havia de fer i, de mica en mica, va començar a moure´s del racó on era: el moviment era tan lent que ningú no se n´adonava. Llavors es va construir la piscina i els arbres van deixar de ser protagonistes perquè venien els nens amb els amics, es passaven el dia dins l´aigua i estirats a la gespa. La magnòlia, però, anava fent sense despertar sospites, alhora que anava creixent. I es va fer la caseta i el porxo amb la barbacoa, llavors sí que ja ho tenien tot! La mestressa treia de tant en tant alguns testos amb flors de colors que cridaven l´atenció durant uns dies i la magnòlia aprofitava per moure´s una mica més. Fins que va arribar un dia que va sentir que parlaven d´ella: tothom admirava la seva bellesa. Era més alta i bonica que els altres rivals i ara, en lloc de burlar-se´n, la contemplaven amb respecte.

S´havia plantat literalment enmig de la casa i la piscina. Així que des de fora ja dominava el jardí i des de dins sempre es creuaria amb la vista de qui mirés per la finestra de la sala.

Ara sí, havia passat a ser una més de la família.