Tots els edificis residencials d'Antoni Moragas que conec es mantenen inalterats cinquanta o seixanta anys després de la seva construcció: passadissos de pedra de colors, passamans de fusta, parets de maó vist i alguns elements –sostres, mostradors, portes– de llistons de fusta que remeten al Cinema Fémina –que ja no existeix– que Moragas va dissenyar com a clar homenatge al pavelló de Finlàndia d'Alvar Aalto per a l'Exposició Universal de París de 1937.

Qui no voldria viure en un edifici amb tantes capes de records delicadament compostes? Qui no es moriria –en aquesta època en què reutilitzar i reciclar són una forma d'alta cultura– per viure en un espai que de tan ben fet ha arribat als nostres dies incòlume i encara elegant?

Passeu, passeu i vegeu un pis, un edifici, amb el qual pocs que es fan avui podrien competir.