El propietari d’aquest pis és una persona peculiar. En el meu grup d’amics de joventut l’anomenàvem “La Pedra”. Podia deixar una relació o ser ell el deixat, marcar un gol en una jugada èpica, sofrir un accident de cotxe, perdre el rellotge, llicenciar-se, caure en un coma etílic, recuperar-se del coma etílic, tenyir-se el cabell de blau Klein... Sense mostrar mai ninguna forma d’alteració en el seu estat d’ànim. Encara avui crec que la seva forma de ser està dins la seva pròpia essència, alguna espècie de patologia i una actitud de joventut portada massa a l’extrem. Però el fet que un cop passats els quaranta, no tingui cap cana i que sigui l’admiració de les reunions de promoció de la seva escola per la seva semblança aclaparadora al noi de l’orla de 1989, fa créixer el mite de la seva veritable naturalesa pètria, immune a tot, insensible al temps.