"Això no és vida: suportem massa pressió, sempre estem corrent, treballem set dies a la setmana ...", em diu la Mònica, farta de que tant esforç no li valgui la pena. Jo la miro incrèdul i somric. "Me'n vaig a Indonèsia a iniciar un projecte professional, però també a un canvi de vida. Acabo de rebutjar dos projectes aquí perquè la meva decisió és ferma". La meva incredulitat s'esvaeix i es transforma en una mica d'enveja i molta admiració. Tots els que vivim sota pressió hem pensat alguna vegada (o moltes) en deixar-ho tot, allunyar-nos de la ciutat i muntar un petit negoci hoteler en algun paradís verge per ocupar-nos de estressats hostes urbanites a la recerca de pau i sentit.

Sort, Mònica. Tranquil·la que cuidarem bé del teu pis i et vindrem a visitar aviat. Bé, quan la feina ens ho permeti, és clar ...