Tenir-ne o no tenir-ne, aquesta és la qüestió. Hi ha persones que en tenen de punteria, i molta. Un cop, fa uns quants anys, em van convidar a dinar en aquest apartament. La Júlia, la propietària, llavors companya de treball, havia estat mare feia poques setmanes. Uns quants vam anar a conèixer al nadó i ella va cuinar pasta per a tothom. Vam arribar junts, vam pujar per l'escala i quan la Júlia ens va obrir la porta, tots vam esclatar un "¡uauuuu!" a l'uníson. Perquè tot era coherent: ella duia un davantal i estava cuinant una deliciosa amanida mentre la petita Carla dormitava en la seva gandula. Aquella sala d’estar em va fascinar i la vaig fixar en la meva memòria fins al punt que anys més tard, quan estàvem en ple procés de creació de Monapart i buscàvem habitatges que representessin el que per a nosaltres és un habitatge autèntic i al·lucinant, vaig tenir flaixos d'aquell dinar en el pis de la Júlia en diverses ocasions. Perquè ella i la seva parella van tenir punteria en tot: en l'elecció de la finca, en el re enfocament de la distribució, en l'equilibri cromàtic, en la qualitat dels materials, en la combinació del precedent i del renovable ... I la punteria és un bé escàs!