Cal entendre-les, són dues però és una... Dues partes d’una mateixa casa intentat conciliar diferències casi insalvables. Una paret aspra, antiga, tel·lúrica, discorre d’un extrem a l’altre de l’habitatge. Al davant, planells de parets blanques, avançades algunes escollint portes, resguardant escales, emmarcant la cuina. A vegades es pleguen formant un fals sostre que creua l’amplada de la casa i entrega contra la roca.

En un extrem la casa s’obra al carrer Marià Aguiló, eix vertebrador de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, avui El Poblenou. A l’altre, 50 m2 per la felicitat gairebé tots els dies de l’any: arbres, plantes enfiladisses, flors a testos, una piscina de gres blau que reflexa la pedra vista de la paret mitjanera.

Tota la resta està entre aquestes quatre parets, en un joc d’oposats entre allò antic i allò nou, allò públic i allò privat.